El blog de Joan Corominas

Per una tassa de cafè  (o per un telèfon mòbil)      Miguel Ángel Asturias, Gabriel García Márquez o Alejo Carpentier, retraten en les seves novel·les sobre dictadors centre-americans un munt de règims autoritaris i personals, violents i repressius, fruit d’un determinat sistema de relacions mercantils.     Cops d'estat, eleccions controlades, candidats imposats. Les facultats extraordinàries presidencials i l'estat d'excepció s’usen com a artificis legals perfectes. Els presidents legislen a discreció, suspenen drets individuals, persegueixen l'oposició. Un fort paternalisme, d’aurèola mítica, assegura lleialtats personals, obediència i adulació perpètua. L'exèrcit i la policia secreta arrodoneixen la xarxa de servidors.      Els seus mètodes de govern es fonamenten en la censura, la persecució de l'oposició, el control policíac, la burocràcia dòcil i les finances en mans de les famílies del cafè, amb un generós tracte a ...

Un patrimoni de tots       I tot començà un dia qualsevol de 1845. El procés d'industrialització experimentat per la vila de Salt durant el segle XIX, fins llavors un petit poble agrícola, amb uns quants masos aïllats i un parell o tres de carrers en conformació, prengué un caràcter de revolució per la transformació social i econòmica que significà des d’aleshores.      Fou el banyolí Pere Ramió el primer d'adquirir un edifici industrial i un salt d'aigua prop del Mas Llorens, l'any 1845. L'any 1865 era ja una de les sis fàbriques catalanes que tenien instal·lats més de 10.000 fusos. Tenia 200 telers i ocupava 550 operaris. Només amb dues dècades Salt s’havia transformat més que en deu segles.      Als anys centrals del XIX s'havien instal·lat dues factories més, conformant entre 1855 i 1870 el Veïnat de Salt o barri de Sant Antoni, situat a un kilòmetre del nucli antic però dins el terme municipal. A finals de segle tindrà...

Repensar la Història, repensar-nos      La temptació de les modes i etiquetes (història local, història social) probablement ens ha desvirtuat. Cal no perdre de vista l'objectiu de les visions conjuntes per a que ens siguin útils. Tot és local en el seu context i tot és universal si ajuda a entendre més i millor. La dimensió quotidiana és local i universal alhora. La història d’una ciutat pot ser local i universal al mateix temps.      Tanmateix, en les darreres dècades s’ha viscut una efervescència de la història local, molt relacionada amb el poder local, excessivament narrativa i sovint acrítica, sense un objectiu interpretatiu ni una voluntat explicativa clara. I en relació a la història social, el seu problema rau en el seu propi creixement, per l'enorme proliferació de temes sense un objectiu clar d'estudi.      Originàriament, aquesta nova història es presentà com una història alternativa, ens oferia un altre obje...

Identitats i Independències      Tendim a considerar que tot grup humà que vol formar un estat posseeix una identitat cultural basada en la llengua, la religió, els costums o una història pròpia. Però la nació té inicialment una concepció política, derivada de la Revolució Francesa, on apareix com una col·lectivitat humana constituïda per la voluntat dels seus membres. I amb això n’hi ha prou i suficient.      En relació al fallit cas espanyol i les progressives independències dels territoris ocupats, no sempre la identitat nacional n’ha estat la causa. En les colònies americanes existeix una identitat lligada a la Monarquia Hispànica , o ja en termes de 1808, a la nació espanyola. És una identitat forta per bona part dels criolls, per la memòria del seu lloc d’origen. Els vincles personals i col·lectius amb el rei, ratificats pel jurament de fidelitat i la unió religiosa, el fan el centre de la unió.      Però els sepa...

Una tragèdia a l’espanyola      Formem part d’un estat, encara, que es troba en una situació insostenible. Té un govern deplorable que s’amaga, al bell mig de gravíssims casos de corrupció a màxim nivell. Un govern que es confessa incapaç de reduir un atur impossible de suportar, que retalla a cor què vols després de pujar tots els impostos, esclau d’un deute que no hem produït els ciutadans i que mai es podrà pagar, servil d’un mandat econòmic destructiu.     Sort del Tribunal Constitucional. Catalunya no es pot ni pronunciar, però no passa res si no es respecten drets essencials, com els de l’habitatge. Sort que els drets lingüístics estan assegurats, i que a més de català ara parlem una nova llengua, el lapao. Aquesta és l’altura de determinada classe política i dels seus tribunals.      La culpa, per la dreta de sempre, és l’estat autonòmic, la manca de més flexibilitat laboral, els drets socials adquirits, la quantia de ...

L’estudi històric del creixement      L’estudi de la renda sovint fa referència a una abstracció basada en un model, i no pas a realitats socials i econòmiques concretes, com qui s'enriqueix i qui no, en quines condicions es treballa, quin és el grau veritable de benestar social de cada època.      El concepte de creixement econòmic no ha estat vist sempre igual. Des de fa dos segles, tanmateix, participem d'una visió optimista de l'evolució econòmica. El canvi tècnic i el capitalisme semblen garantir el futur, en base a un concepte sagrat de ‘progrés’. Un progrés entès d’una única manera i vàlid universalment.      Els anys posteriors a la II Guerra Mundial han vist triomfar el concepte de creixement econòmic. Els economistes, encapçalats per Rostov, construïren un model de creixement per fases  únic i aplicable a tots els temps i societats. I és el model que ha imposat el Fons Monetari Internacional, sovint amb re...

Temps romàntics      Contràriament al que podríem pensar, els temps romàntics són molt dolorosos. I els moments que està vivint el nostre país ho són. Els temps de crisis sistèmiques i de reformulació dels marcs legals i polítics de convivència són, per definició, tumultuosos. Però el que tenen d’incertesa també ho tenen d’esperança.      I és què en el nostre cas s’uneixen unes de les pitjors crisis econòmiques, que posen en qüestió el mateix sistema democràtic, a la necessitat dels catalans d’articular el seu propi estat. La primera no ha estat pas la causa de la segona, per bé que l’ha esperonat, o si més no, desvetllat. I pot ser tant el millor com el pitjor moment per intentar-ho. Una pot esguerrar l’altra o a l’inrevés, pot fer-ho possible d’una vegada.      Els desig d’autogovern dels catalans ve de molt lluny, i la nostra història dels darrers segles n’està farcida de tràgics episodis. Fets que ens han afeblit i ...