Un planeta emmalaltit

    Què podem per millorar la salut del planeta?. Què hi poden fer les nostres institucions i les nostres entitats?. Depèn de cada un de nosaltres, dels nostres polítics, o són els grans poders econòmics els que hi poden incidir?. Això són excuses per a no canviar el nostre mode de vida?. Tenir cura del nostre entorn, estimar-lo, és una responsabilitat individual en primer terme. És una qüestió d’educació, de sensibilitat, de salut i de solidaritat, vers un mateix, vers els que hauran de venir i vers tots els éssers vius. Però també és una responsabilitat política a tots nivells.

    Que el clima està canviant és una evidència científica. El pol s’està desfent, el nivell dels oceans i les temperatures augmenten i els fenòmens climàtics són més extrems. La nostra història climàtica és molt curta, i no tenim prou dades per determinar què és un cicle natural o què és un efecte de l’activitat humana. Però sí que tenim evidències d’un efecte hivernacle que la nostra activitat afavoreix.

    Una altra cosa són els polítics que desestimen les energies netes a favor de les grans empreses elèctriques, nuclears o petroleres, però també els voten els ciutadans. I guanyen les eleccions. És una altra evidència científica que si no tenim una energia neta, i unes indústries netes, no és perquè la tecnologia no ho faci possible. Ho és pel poder econòmic que ho impedeix i per l’autoritat política que el sustenta, i que tant li fa en quines condicions hàgim de viure.

     També és cert que el nostre model de desenvolupament s’ha basat en les energies fòssils, i que no podem imposar hipòcritament, i sense compensacions, un model distint a les economies que ens segueixen, i que han patit una greu degradació mediambiental per al nostre propi benestar. A banda dels efectes socials devastadors que han sofert a causa dels nostres mètodes.

    Les successives cimeres internacionals sobre el clima han tingut l’efecte de conscienciar al conjunt de les societats humanes del repte plantejat, però no han donat encara una resposta que vagi més enllà de bones intencions i compromisos genèrics. És un primer pas insuficient i tenim el temps en contra. Fins que els efectes siguin més adversos potser no tindrem accions més decidides, però pel camí hi podem perdre massa. 

    La responsabilitat és de tots i primerament de les accions de cada un de nosaltres, del nostre comportament polític, social, cultural i econòmic. Els mercats sempre s’acaben adaptant als gustos dels consumidors. 

L’estudi del nostre temps

     No és estrany avui sentir expressions relatives al fet de ‘fer història’ o de ‘tocar la història’. Però què significa la nostra existència en el llarg recorregut de l’ésser humà?.

     Un exemple és la Història del segle XX d’Eric Hobsbawm, historiador i economista britànic. Confessa que és la seva pròpia història. La comença amb la I Guerra Mundial i la tanca el 1989, amb la caiguda del mur. El llibre és una narració de la seva generació. Hobsbawm anomena l’era de les revolucions el període que va de 1789 a 1848, l’era del capital la de 1848 a 1875 i l’era dels imperis la de 1875 a 1914. I després un segle XX curt. El que prossegueix després, una altra cosa.

     S’entén i s’estudia com a ‘història contemporània’ la que sorgeix amb la Revolució Francesa de 1789 i que continua fins avui. Però ara la vida és molt diferent. El problema és si l'historiador té instruments per analitzar el present amb els mateixos mecanismes que utilitza pel passat. Cal diferenciar els conceptes de contemporani i coetani. En el món acadèmic existeix la pràctica d’estudiar la història contemporània per un costat i la història del món actual per l'altre. I és què nosaltres mateixos ens adonem que després de la II Guerra Mundial el nostre món no és el sorgit de la Revolució Francesa.

     En base a tot això a França va néixer fa uns anys la 'història del temps present'. L'invent fou precisament francès. El tema va néixer relacionat amb el trauma que suposà la derrota front Alemanya durant la II Guerra Mundial, trauma similar al nostre de la Guerra Civil. La nostra història d'avui, consegüentment, arrencaria tant del final de la guerra com de la transició democràtica.

     La història del temps present és la que cada un de nosaltres pot recordar i interpretar des de la seva experiència i coneixements. És aquella que afecta a tota la gent viva, de les generacions més velles a les més joves. Les coses que la gent ha viscut i recorda.

    La història del temps present no és un període, és un concepte del qual després se n’haurà de fer història. Tenim molt material: ràdio, televisió, premsa, enquestes, informació oral i escrita de tota mena, internet, xarxes socials. Mai cap historiador ha tingut tantes i valuoses fonts. La història del temps present, tanmateix, la fan sobretot els periodistes, els sociòlegs i els analistes.

     Podem fer història del temps present?. Tenim les eines i la documentació, però tenim la perspectiva i l’objectivitat suficients?. Cal que la nostra història l’escriguin els nostres successors, perquè depèn de com acabi?. O és només història el que les persones experimenten i interpreten en el mateix moment de viure-la?.

     Cal saber el futur per entendre el passat?. En aquest cas, la idea del passat pertanyerà a una altra època i a uns historiadors que hi estaran vinculats pel seu sentit de l’existència i les seves pròpies condicions. Que se’n dirà dels nostres actes?. Seran justos amb el que fem i sentim?. Ens jutjaran o no com ens pensem que ens mereixem?. En tot cas, és o no interessant això per a nosaltres o ho serà pels que vindran després?.

    March Bloch, a l’Apologia de la Història, afusellat pels nazis poc després d’escriure aquest text, desenvolupa un concepte integral de la història com a estudi dels homes en la seva societat i en el seu propi temps. El que fa l’historiador, que pertany al present, és generar un diàleg actual, un procés recíproc d'interacció entre ell i uns fets anteriors. Llavors la història és allò que una època troba digne d’una altra.

La crítica documental

     Dubtar, comprovar la veracitat del que es llegeix i del que s’escolta, conservar la distància i ser crític, és essencial per a no deixar-se manipular. Com diu l'historiador britànic Thompson, quan aquest vol reconstruir una escena ha de mantenir els seus valors en suspens. I és què de la història se’n pot usar i abusar.

    La història respon a un desig humà de conèixer el passat. Ens pot invitar a mantenir una actitud mental oberta ja que el coneixement d'altres temps i cultures ens obliga a sortir de la nostra visió del món. Contribueix a pensar críticament i a donar una visió de possibilitat de canvi.

      Les fonts històriques són les que permeten la reconstrucció del passat. Són els materials que n’avalen les afirmacions. L'historiador ha d'adequar les seves hipòtesis a aquests comprovants. Això és el que diferencia l'historiador del novel·lista, ja que reconstrueix el passat segons una documentació que ha de treballar amb cura.

     L'historiador necessita demostrar i citar les seves fonts. Però els documents no ho són tot, són les peces d'un trencaclosques. Ha de saber seleccionar, triar, desmentir, ordenar, interpretar. No es fa història amb la simple acumulació de material documental.

     Són tres les fases del procés de documentació. La primera és la recopilació de les fonts documentals. No és una tasca fàcil perquè molts documents han estat destruïts, desapareguts, deteriorats, ignorats o senzillament no han existit mai. És el cas de les cultures sense documentació escrita, les àgrafes, basades en la tradició oral. Ha estat freqüent la destrucció de documents, que pot ser fortuïta o voluntària.

      Igualment es pot no considerar la seva utilitat per raons de conservació i ordenació. Altres factors són el deteriorament i la dispersió. També està en funció de l'època que s'investigui. A mesura que s’estudia una època més llunyana, menys informació es tindrà i els mètodes d’investigació seran distints.

      Les altres dues fases del procés de documentació seran l’anàlisi crític d'aquests documents, és a dir el seu estudi, i la interpretació de les mateixes. Un document es pot definir com tota expressió textual gràfica, sonora o en imatge, en llenguatge oral o escrit, recollit en qualsevol mena de suport material que constitueix un testimoniatge individual o col·lectiu.

     S'entenen com a fonts primàries els documents inèdits que no han estat interpretats en el sentit i l’amplitud que ens interessa. Parlem d'una moneda, una ceràmica, unes memòries, un llibre de comptabilitat, un testament, un capítol matrimonial. S'entenen com a fonts secundàries els fets materials transmesos a través d'intermediaris. Parlem de cròniques, descripcions, llibres, resums, memòries, premsa, correspondència.

      Una altra distinció és la de les fonts intencionals (voluntàries i conscients) i les que no ho són. Entenem com a fonts intencionals els documents redactats amb consciència històrica, amb voluntat de deixar una informació a la posteritat. Parlem de memòries, cròniques, dietaris. Les no intencionals són els documents que han sobreviscut per raons alienes a qualsevol intenció de projecció. Parlem d'un papir egipci enterrat amb el difunt, els residus de menjar d'un home del Neolític, una moneda, informes secrets militars o diplomàtics, un registre de cobrament de delmes d'un monestir, el cadastre, un llibre de comptes, registres parroquials.

      Aquestes fonts són les que han permès avançar la investigació, obrint nous punts de recerca i nous enfocaments. Ha permès que la història no es reduís només a la història política, sinó també a l'econòmica, la demogràfica i la social. Han permès que l'historiador no s'encadenés a perjudicis ni es subordinés a les obres oficials.

     La crítica documental s'ha d'aplicar sempre, s'ha d'imposar un qüestionari davant de qualsevol document. Se n’ha d’esbrinar l'autenticitat i la veracitat, no es pot tenir una actitud càndida o ingènua. L'historiador ha de tenir una actitud cultural de desconfiança sistemàtica vers les opinions tradicionals.

     A través de les ciències auxiliars de la història sotmetem els documents a la crítica externa, la que en decideix l'autenticitat o la falsedat. Sotmetre un document a crítica suposa quatre processos: el desxifrat dels texts, la interpretació del seu contingut, la confirmació de l’autenticitat i la determinació de la veracitat.

     Un document pot resultar fals amb contingut fals, fals amb contingut verídic, genuí amb contingut fals, genuí amb contingut genuí. I no necessàriament el document més antic és més cert. Per reunir aquests documents l'historiador necessita d'altres professionals que l'ajudin, que possibilitin la transmissió de testimonis. Són els arxivers, bibliotecaris i museòlegs, o les guies i inventaris d'arxius i biblioteques.

     Als arxius es dipositen, ordenen, conserven i estudien els documents. N'hi ha de públics, oficials, religiosos o particulars. I molt diversos segons les matèries, continguts i períodes compresos. Gràcies a les noves tecnologies, com la digitalització i Internet, podem consultar documents de qualsevol part del món sense malmenar-los ni desplaçar-nos. Facilita molt la feina, per tant ja no valen més excuses a l’hora de mal interpretar el passat en funció de determinats interessos, i més en els temps que corren.

L’origen del Cadastre

    El cadastre fou un nou impost, d’inspiració francesa, aplicat a Catalunya d’ençà del decret de Nova Planta (1716). També als altres regnes de l’antiga Corona d’Aragó, amb d’altres denominacions. Després de la liquidació de les institucions catalanes, i en lloc d’aplicar al Principat el sistema de rendes castellanes, poc racionals, arbitràries i desacreditades, s’optà per experimentar aquest nou impost, global i directe. L’impost tenia dues variants, la reial i la personal.

    El cadastre reial gravava els béns immobles, com ara les terres, en funció de la seva productivitat, i també les cases i els seus elements hipotecaris, com els censos. Es distribuïren les terres en 32 classes, segons la seva fertilitat, començant per les de regadiu, les més gravades. Les cases cotitzaven un 10% sobre les seves rendes.

     El cadastre personal, introduït el 1735, regulava la indústria i el comerç i obligava als sectors populars, atès que els sectors privilegiats, nobles, militars i eclesiàstics, n’eren exempts. La indústria comprenia tota la transformació artesanal i incloïa l’agricultura. Pagesos i jornalers cotitzaven un 8,5% del seu jornal. El comerç cotitzava un 10% sobre el volum de vendes. Aquesta aplicació tingué vigència fins el 1845, quan es portà a terme una nova reforma tributària.

     La resposta catalana al cadastre fou de protesta, resistència i ocultació, atès que s’afegia a altres impostos generals (duanes, tabac, sal, paper segellat) i específics (municipals i senyorials). L’impost però s’imposà i tirà endavant, i el marquès de La Ensenada intentà sense èxit el 1749 estendre’l a tot l’Estat, mitjançant uns extensos qüestionaris previs als pobles, tal i com s’havia fet a Catalunya.

    No va ser fins el 1759, quan pujà al tron Carles III, que el marquès de Squillace creà una junta d’única contribució, que feu repetir les consultes als pobles. Aquests, però, falsificaren les dades fins al punt que les xifres declarades corresponien a la meitat de les anteriors. Així doncs les rendes provincials continuaren fins a les Corts de Cadis (1813) i la reforma tributària d’Alejandro Món de 1845. A Catalunya, tanmateix, ja feia més d’un segle que el cadastre restava vigent.

Salt i la diversitat

    En els darrers anys Salt ha viscut un canvi social important i de digestió ràpida. Uns contingents importants de nouvinguts han convertit el nostre municipi en un dels que té un percentatge més elevat de població immigrada. Un munt de llengües, cultures, races i religions es barregen al carrer en aparent normalitat, però el fracàs a nivell europeu en  la mal dita integració, on fa més temps que experimenten aquest complex fenomen, i els greus conflictes que resten latents, ens haurien de fer reflexionar seriosament abans d’arribar tard.

     Els diversos models europeus és evident que han fracassat, en diferent graus, i ens hem de plantejar a nivell polític i social quin ha de ser el nostre a nivell català, i quins són els errors i els encerts que s’han comès. I Salt hi pot dir molt. No és cert que ha Salt hi hagi convivència. Com en molts altres llocs, tot i molts esforços, de moment ens limitem a la coexistència. Potser caldran més generacions, però quan físicament cada cop es defineixen unes àrees més clares d’un determinat grup ètnic i religiós, amb els seus propis habitatges, comerços i espais de sociabilitat, dibuixem un municipi amb realitats cada cop més diferenciades. Quan parlem de Salt, de quin Salt parlem?.

     L’altre punt de debat és el de la integració. Que volem dir exactament quan els d’aquí parlem d’integració?. Hi ha una voluntat real d’integració d’alguns grups dels nouvinguts?. És només una qüestió de voluntat?. Nosaltres portem molts segles i esforços intentant configurar un determinat model de societat, lliure, igualitari, laic, amb uns drets i uns deures clars. És possible assumir aquest ideari per algunes cultures i religions?. Les hem d’acceptar o no, tal i com són?. I com ho fem?.

      El paper de l’escola i de les entitats és fonamental. Però també el context social i econòmic, les possibilitats i les impossibilitats de progressar, de viure amb dignitat, les relacions de dependència, les lectures esbiaixades i interessades de determinats corrents religiosos, el paper de la dona, de la família, l’accés als serveis socials i els sentiments de greuge i de rebuig, sobretot en moments generalitzats de crisi.

     Qui no vulgui veure o creure que existeix un problema nega una realitat que serà cada cop més contradictòria. Ens cal un coneixement profund dels diversos models existents, una identificació exacte del nostres punts d’encontre i desencontre, molt diàleg, molt debat i polítiques clares i serioses.

La revolta dels somriures

    Les massives manifestacions dels darrers anys han mostrat al món el caràcter cívic, pacífic i festiu de la reivindicació catalana. Han estan les manifestacions més importants del continent dels darrers temps en una forma de demostració original i divertida, diferent. Una novetat política que tard o d’hora serà imitada. Una mobilització que de ben segur mereixeria l’atenció per part de qualsevol estat democràtic i del seu govern, encara fos d’ofici. Tot i això, el govern espanyol ha menystingut reiteradament aquesta mostra singular de protesta i malestar. Un error incomprensible, inconcebible.

    Aquests quatre anys de govern popular han estat nefasts a l’hora d’abordar la reivindicació catalana. Ja és l’hora de la política sense excuses. Els conflictes polítics s’han de resoldre políticament, no pas judicialment. I s’ha d’escoltar, atendre i voler entendre. En cas contrari, els problemes no es resolen. I el problema existeix i existirà, independentment dels resultats electorals. Però aquest govern li girarà l’esquena fins al final, un desastre descomunal que evidencia una miopia política sense precedents. 

    La història dirà que aquest govern que ja expira mai més s’hauria de reproduir, i que potser haurà estat el pitjor de la democràcia espanyola. Una democràcia que aquest govern mateix haurà fet inviable i necessitada d’una profunda reforma, justament el resultat contrari de l’objectiu que perseguia. Però Catalunya és i ha estat diferent, com sempre. I per això ha de construir, com sigui, el seu propi estat. És una qüestió de supervivència.

    El temps i les següents generacions valoraran el que ha succeït aquests darrers anys. Nosaltres no tenim prou perspectiva, tot i que hi érem. Hem gaudit, ens hem sentit poble i ens hem reivindicat com mai ho ha fet ningú. Ara necessitem un final i un final que sigui feliç. Ens ho mereixem. Però ara és feina dels polítics. De que estiguin o no a l’alçada dependrà de que superem aquest repte històric o que deixem d’herència, per a les properes generacions, el que nosaltres no haurem sabut o pogut resoldre. 

L’invent d’una nació

     No tots els estats conformen nacions ni totes les nacions han pogut conformar estats. La nació comporta, a banda d’una voluntat política, una realitat social, lingüística i cultural, una història pròpia, una tradició, un territori. Fins i tot, en alguns casos, una determinada raça, ètnia o religió. Però hi ha nacions que no existeixen i que s’han d’inventar. I es pot construir una nació a través de l’elaboració d'una història.

    En trobem exemples a tots els continents, però sobretot són els països d’origen colonial, africans, asiàtics o americans, els que conformen estats inventant-ne les corresponents nacions. Usem com exemple l’Amèrica Llatina. Aquesta història haurà d'enfrontar-se a un doble problema: justificar la ruptura amb els vincles anteriors i justificar la ruptura amb la resta de projectes veïns.

     En primer lloc es fa necessari precisar les bases territorials d'una nacionalitat que encara no es pot definir de cap altra manera. Caldrà l'elaboració de plànols i itineraris per establir uns límits, per la direcció de les operacions militars i l'establiment de les contribucions. La necessitat de negociar fronteres fa imperatiu un coneixement dels límits geogràfics a reivindicar. És com la geografia defineix una identitat.

     El discurs historiogràfic s'elabora, un cop creada la independència, en la compilació documental. S'observa un esforç sistemàtic i oficial per recuperar la memòria col·lectiva dels fets que han forjat la nació. És el material disponible per a la primera generació d'obres que formaran el corpus nacional historiogràfic. Es tradueix al francès per a que siguin conegudes a Europa.

      Els mateixos autors participaren directament en els fets, són un testimoni personal. Molts resulten ser militars de carrera, d'aquí que prioritzen l'aspecte militar del relat. El pas següent és la difusió d'una pedagogia cívica d'aquests corpus mitjançant els manuals escolars, on s'elimina qualsevol interpretació crítica. Cada episodi destaca una sentència moral o una regla de conducta i la història es converteix en una certesa absoluta.

     Així la independència esdevenia una epopeia que diferenciava clarament els herois dels dolents. Així la història es construïa en base a uns postulats com els de la societat homogènia, una gran família unida pel seu passat i per la lluita per la llibertat, amb un radiant provenir. S'intentava la consolidació efectiva i afectiva del patriotisme.

     Però a l'Amèrica Llatina l'ensenyança obligatòria d'una història nacional no quedà establerta fins a finals del segle XIX i les taxes d'escolaritat eren ínfimes. La veritable difusió de la història pàtria es realitzarà a partir de les manifestacions populars d'acció cívica: inauguració de monuments, celebracions commemoratives de dates o funerals. L'objectiu és el de crear imatges que expressin història nacional per si mateixes.

     En l'invent d'aquestes nacions s’adopten uns models de referència. El principal és el de l'Antiguitat clàssica. Per complir la seva missió, la història nacional evoca el passat de la nació en termes d'una mítica edat d'or, on regna la saviesa i la virtut. Un altre objecte d’emulació és la Revolució Francesa, l'exemple de la qual permet assimilar les guerres i el procés d'independència a una reivindicació popular a favor de la nació.

     La història nacional serveix per consolidar el poder d’unes elits i els seus interessos polítics, socials i econòmics. Els indígenes són instrumentalitzats. S'idealitzen unes referències per afavorir la construcció d'un imaginari col·lectiu que s'encarregaria, amb el temps, de legitimar un discurs mitjançant el qual els processos d'uns fets recents aconseguien confondre's amb els mites d'una història desitjada.

    Un dels principals reptes del segle XXI girarà a l’entorn del que s’ha de considerar avui una nació i del que s’ha de considerar un estat, i de com s’articula tot plegat per a que el món sigui viable. Hi ha tota mena de fronteres per redefinir. Hi ha estats que no són factibles, siguin nacions o no, i nacions sense estat perfectament viables com a estats reconeguts. Un altra cosa és si tots els estats hauran de ser necessàriament interdependents en un món globalitzat.
     En aquest sentit, el cas català dins el context de construcció europea esdevé un cas paradigmàtic i de referència. Però encara no hi ha res escrit, resolt ni decidit, i tot dependrà en primera instància d’una qüestió de voluntat democràtica majoritària.

El sentit íntim de la bellesa

    Tenir ciutats estèticament cuidades, endreçades, agradables a la vista, és una assignatura social on cal millorar. No és només una qüestió de seguretat i salubritat. Vivim en un món on la cura de la imatge personal és d’obligat compliment, sense adonar-nos del que ens envolta. És un acte més d’egocentrisme. I tot i que costa diners, potser és més una qüestió de voluntat i de sensibilitat. I és què de vegades ens gastem el poc que tenim en actes molt més inútils.

     D’ençà la recuperació de la democràcia, la tasca de recuperació i preservació del patrimoni històric ha estat important, tot i que possiblement insuficient. Però a nivell de barri, la perllongada crisi ha accentuat una actitud de deixadesa que diu molt de com entenem la vida. I tots en som culpables, atès que és una qüestió cultural no exempta, tanmateix, de responsabilitat política.

     Blocs de pisos deteriorats, tant nous com de recent construcció, sense manteniment. Balcons replets de tota mena d’andròmines. Façanes degradades. Manca de respecte als espais públics. Torres elèctriques i pals de llum de totes èpoques i condicions. Rètols gastats i malmesos. Carrers i places envellits. Espais verds descuidats. Edificis abandonats. Edificis a mig construir aturats de fa anys, sovint en espais cèntrics, presentant una imatge espantosa. Solars tapiats on abans hi havia construccions i que s’han enderrocat, al bell mig del centre urbà. Una altra imatge espantosa. Urbanitzacions fantasmes en procés de degradació. Espais naturals on persisteixen, encara que sembli increïble, les tanques de palets i somiers i les barraques de tota mena. Edificis emblemàtics, fins i tot públics, donant molt poc exemple.

    Durant les darreres dècades s’han gastat quantitats ingents de diners en enormes infraestructures, fins i tot en barris totalment nous, gràcies a l’especulació urbanística. Però la qualitat de vida també es mesura en termes estètics.
     Tot i que ens acostumem a la lletjor, si assumim interiorment que les coses ben fetes tenen sentit per si mateixes, serem més rics. Rics en sensibilitat, en gust, en educació, respecte i orgull. Ens sentirem íntimament millor. Igualment, un país bonic té més possibilitats econòmiques i turístiques, no deixa de ser una inversió. Una inversió en qualitat de vida i creixement personal.

La formació de la modernitat

          En els segles XVIII i XIX l’ensenyament primari s’impartia a les escoles de primeres lletres. Només n’hi havia en grans municipis, els que les podien finançar, i els nens hi aprenien a llegir i escriure, a comptar i el catecisme catòlic.

    Paral·lelament, existien els estudis oferts per les comunitats religioses i mestres que llogaven particularment els seus serveis. El llibre d’instrucció més editat fou el Llibre de bons amonestaments, de Fra Anselm Turmeda, escrit a finals del segle XIV.

    L’educació de les nenes anava a càrrec dels convents de monges, on les ensenyaven a ser bones esposes. Tot seguit, només els nois podien assistir a les escoles de gramàtica, igualment públiques en grans ciutats però majoritàriament religioses.

     Tot i que la castellanització havia començat abans, durant el segle XVIII el castellà esdevindrà la llengua literària i de cultura superior. Tanmateix, el català es mostrarà viu a nivell popular i s’usarà en el treball, els documents notarials, el catecisme i l’ensenyament elemental. Una reial cèdula de Carles III el prohibia totalment el 1768.

     Baldiri Reixach, rector de Sant Martí d’Ollers (Gironès), redactava el 1749 les Instruccions per a l’ensenyança de minyons, on defensava l’ús del català a l’escola i una educació àmplia i avançada. La seva obra tingué gran popularitat.

    L’abundància de documentació escrita, com cartes, llibres de comptes o escriptures notarials, evidencia un cert grau d’alfabetització de la població masculina. I és què saber llegir, comptar i escriure significava a nivell pràctic una major prosperitat familiar.  

    Pel que feia a l’ensenyament superior, el 1717 s’estrenava la Universitat de Cervera. Conseqüència directa del triomf de Felip V en la Guerra de Successió, significava la supressió de les universitats catalanes en un greu exercici de repressió. Baluard de l’absolutisme i la reacció, fou controlada pels jesuïtes fins a la seva expulsió, el 1767.

    Només hi destacaren els estudis jurídics, gràcies a la figura de Josep Finestres. Després la dirigiren els benedictins de Sant Pau del Camp de Barcelona, però sense renovació. S’hi impartia teologia, filosofia, dret, arts i medicina.

     S’havia intentat, sense èxit, retornar la universitat a Barcelona, però no fou fins el 1835, per la guerra carlina, que s’autoritzaren uns Estudis Generals. Després de varis intents, finalment el 1845 la Universitat de Barcelona fou restaurada com a única de Catalunya. La de Cervera s’havia clausurat el 1842. 

     El 1729 es fundà l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, orientada a l’estudi de la història. I a finals de segle XVIII sorgiren les institucions més importants: El Reial Col·legi de Cirurgia el 1760, l’Acadèmia Mèdica-Pràctica el 1786 i l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts el 1770.

     La Junta de Comerç va impulsar l’Escola de Nàutica el 1769 i l’Escola de Nobles Arts el 1775, fet associat al ressorgiment de la marina i al disseny industrial. El 1804 establia un gabinet de màquines i el 1805 un de química.

     Aquell any s’iniciaren els estudis de taquigrafia, el 1807 de botànica, el 1808 de mecànica, el 1814 de física i economia política i el 1815 de càlcul teòric-pràctic comercial, arquitectura, dret mercantil i idiomes. El 1849 es creava l’Acadèmia de Belles Arts i el 1851 l’Escola Industrial aglutinava els estudis tècnics. 
     Les minories il·lustrades trobaren el seu lloc de formació en les acadèmies i escoles tècniques, que proporcionaren a la societat catalana la formació científica i cultural que no oferia l’estat. Aquests centres, marginats dels estudis oficials, formaren els tècnics, científics i intel·lectuals que necessitaria el procés d’industrialització del país

La revolta cantonal i la divisió del catalanisme

     La revolta cantonal fou un element definitori de la I República (1873-1874). Francesc Pi i Margall serà el teòric del republicanisme federal. Nascut a Barcelona el 1824, pertany a la burgesia barcelonina. El seu pensament traspassarà la seva figura i fins i tot els seus propis fins polítics, i va influir en moviments tan diversos com el catalanisme d'esquerres o l'anarquisme.

      Després de la revolució de 1868, que destronà la reina Isabel II, retornà de l’exili. Esdevingué el màxim dirigent del Partit Democràtic Federal i fou ministre de Governació i president del Govern el 1873. Però davant la revolta cantonal fou acusat de consentir-la i hagué de dimitir. Després, durant la Restauració, fou diputat republicà i féu campanya per la independència de Cuba. Va morir a Madrid el 1901.

     Pi i Margall apareix en la vida política en un moment on la classe obrera no ha forjat encara els seus esquemes ideològics. Filosòficament és un anarquista, políticament un demòcrata, socialment un reformista. Situat en el corrent idealista, afirma la llibertat de l’individu, dirigit únicament per la seva raó, i propugna la laïcitat de l'Estat.

      La federació ha d’ésser universal, però aquesta s'ha d'iniciar amb unes nacions peninsulars federades, inclosa Portugal, i de les colònies. Han de tenir la seva Constitució, les seves lleis i institucions econòmiques i de govern.

    La I República abolirà el sistema de quintes i l'exèrcit es converteix en una força de voluntaris, amb l'objectiu de destruir la casta militar. Els soldats abandonen les seves unitats. Els oficials marxen a casa i la República no té exèrcit que la defensi. Aquesta desintegració serà el que permetrà l'avanç dels carlins i la revolució cantonal.

    La situació és crítica a Barcelona, on s'evita in extremis la proclamació d’un estat. Es produeixen manifestacions populars i la creació d'una junta revolucionària dirigida pel membres de l'obrerisme organitzat, que amb la pressió dels federals radicals intentarà proclamar l'Estat federal català. S'aprova la creació d’un cos militar voluntari, una Junta d'Armament i Defensa per fer front als carlins.

     E.Figueras, president de la República, arriba a Barcelona i s'entrevista amb els membres de la Diputacions catalanes. Aconsegueix aturar el procés de separació, però alhora esclata el moviment cantonal al llevant i sud espanyol, on es dóna l'oportunitat d’implantació de repúbliques cantonals. Llavors Pi i Margall es situat al front del govern, però ha de dimitir poc després.

     En la revolta de Catalunya s'observa el principi federatiu com a mitjà de retornar a les nacionalitats la seva personalitat. En les eleccions del 1869 els republicans havien vençut àmpliament, però aviat es divideixen entre els parlamentaris (els benèvols) i les bases (els intransigents), que són ara els protagonistes. Però la revolta cantonal és triple. És una revolta política regional de tipus autonomista, una de social per capgirar l'ordre social establert i una revolució política i econòmica de la petita burgesia. Ambicions de diferents grups socials que conflueixen, com ha passat tantes altres vegades.

     Els cantonals destitueixen les autoritats, liberalitzen el comerç, reclamen el dret al treball i redueixen a vuit hores la jornada laboral. Incauten les propietats estatals i prenen mesures anticlericals, com l'ús públic dels béns de l'església o l'abolició de l'ensenyança religiosa. Estableixen imposts directes a la propietat.

     Els objectius immediats del govern de Pi i Margall són fer front a la guerra carlina, la qüestió cantonal i acabar la campanya cubana, fer front al partidaris del fill de la reina expulsada, l’Alfons XII, a l'ala dreta del seu partit i aprovar una Constitució federal. En hisenda projecta una complicada operació financera per redimir els esclaus negres de Cuba indemnitzant als seus propietaris, promoure obres públiques i eixugar el dèficit.

     Però no va tenir temps ni suport. Al cap de trenta-set dies és substituït per Salmerón, i després aquest per Castelar. Mentrestant la revolta cantonal és sufocada per alguns batallons militars i la Guàrdia Civil. Uns quants trets a l'aire del general Pavía, capità general de Madrid, acaben amb les Corts Constituents el gener de 1874. Entrega el poder a un govern nacional presidit per Serrano, que acaba la guerra carlina.

      Però els terratinents castellans, l’exèrcit (un cop més erigit com a garant de l’ordre i la unitat) i la burgesia catalana, que s’adona de les aspiracions obreres, ja s'han passat a l'alfonsisme. El cop de Martínez Campos a finals de 1874 restaurarà els Borbons al tron. Alfons XII desembarca triomfalment, i no és casualitat, a Barcelona, el gener de 1875.

     És la gènesi de la divisió del catalanisme. Per una banda el conservador de la burgesia catalana, primer regionalista, després nacionalista i en l’actualitat, encara que no en la seva totalitat, defensor de l’estat propi. Però tradicional defensor de l’ordre social i moral, de la propietat i del capital, i del règim que en cada moment ho asseguri. I per l’altra el de l’esquerra de les classes populars, amb una quàdruple divisió: els federalistes, els republicans independentistes, els comunistes i els anarquistes, avui anti-sistema. Tots amb projectes distints i sovint enfrontats a mort.

     Aquestes divisions foren igualment definitòries en el fracàs de la II República. La diferència reapareix en el procés actual que desenvolupa Catalunya, però confiem que per tercera vegada la desunió política catalana no descavalqui de nou un enèsim procés de transformació social i política.

L’altre progrés

      En aquests moments de greus tensions socials i econòmiques i de replantejament del futur col·lectiu de Catalunya, manca definir a un model propi de desenvolupament que sigui adequat a les nostres possibilitats i necessitats.

      El nostre país té un teixit industrial arrelat i diversificat, de dimensions petites i mitjanes, que és el cor de la nostra economia. Però s’ha de pretendre que sigui més innovador, molt exportador i que tingui la voluntat i la capacitat estratègica de col·laborar conjuntament, per tal de que guanyi en flexibilitat, potència i dimensió.

     Uns sectors que poden tenir recorregut és l’agroalimentari, el turisme cultural i les energies renovables. Tenim un munt de productes propis de la terra de qualitat única que a banda de ser perfectament exportables, sostenen el paisatge i el territori a nivell social i ecològic. Tenim molta terra que s’ha abandonat i que ens està esperant, que es pot treballar amb mitjans moderns a la recerca d’una qualitat i d’una excel·lència que el mercat internacional absorbirà si ho sabem comercialitzar.

     Tenim un patrimoni històric increïble. És cert que en les darreres dècades s’ha fet un esforç important per recuperar estructures, paratges, rutes i jaciments, però hi ha molt per fer. I això encara és més important del que ja s’ha fet, perquè permet ocupació a diferents nivells professionals. Encara no som prou conscients de les possibilitats que representen la nostra història, la nostra cultura i el nostre paisatge, natural, rural i urbà. Això no és incompatible amb el turisme de sol i platja, que s’ha de mantenir sempre a un nivell òptim perquè ens és essencial.

    D’altra banda si sabem entrellaçar aquesta excel·lència cultural i alimentària, i la sumem a la nostra tradició gastronòmica, reconeguda internacionalment, el resultat és immillorable. Ho hem de saber vendre i explotar junt amb les nostres manifestacions populars i el calendari festiu.

    I parlant del territori. Tenim sol i vent i unes possibilitats de crear una energia neta que demanda d’una indústria i una tecnologia encara per desenvolupar en el nostre país. Però el govern espanyol ens imposa un model subjecte a les grans petroleres.

     En tot cas, els tres elements descrits tenen un element comú importantíssim. I és el territori i el que ens és propi. No hi ha forma de ser més universalista que essent nosaltres. Abans es considerava que en un món globalitzat allò propi era petit i prescindible, i que ens havíem d’afegir als corrents imperants. Però no podem competir en el preu de la mà d’obra ni ens interessa gens, com tampoc podem competir en el marc de les grans multinacionals. La veritable riquesa és la que es distribueix i la que articula el territori sense malmetre’l.

Un món de pagesos

    Hi ha una visió folklorista que idealitza la vida rural front la urbana, massificada i anònima. I una de crítica que veu la família pagesa ruda i incapaç d'evolucionar. Però la pagesia es caracteritza per unes formes econòmiques i una racionalitat específiques. Tot i això, l’estructura rural europea és diversa per raons geoclimàtiques i la varietat d'usos.

     La pagesia europea té unes bases que s'estableixen al segle XI. Aquests fonaments, no deslligables de l’estructura del camp en època romana, es troben en el regne Franc. Es desenvolupa la senyoria feudal, el mas, el sistema triennal i l'organització comunal. La senyoria feudal i el mas es conceben com una unitat fiscal i productiva i es crea un paisatge rural específic, una estructura clau per a la supremacia europea futura.

     Des dels segles XII i XIII la difusió de cultius més intensius i específics, l'arada asimètrica, el cavall, el gran carro de quatre rodes, el ferro i el molí hidràulic, esdevenen claus per l'expansió cristiana. Es produeix un procés de repoblació de la qual en resulten relacions senyorials noves i formes més lliures de cessió de la terra. Es desenvolupen els mercats i les viles, patrocinades per monarques enfrontats al poder senyorial.

     La crisi de la Baixa Edat Mitjana es deu al desequilibri de la població vers els recursos, les crisis de subsistència, l'evolució negativa dels preus i dels salaris, la Pesta i el despoblament. L'augment de la pressió senyorial per mantenir les rendes deriva en revoltes socials en un marc de valors pagesos propis. Són processos de resistència com ara les guerres remences catalanes, que evidencien la problemàtica de la servitud.

    Durant l'època Moderna, amb nous descobriments geogràfics i millores tècniques, majors ciutats i el coneixement de nous productes, comença un nou procés d’expansió. Es poden elogiar els casos de Flandes i sobretot d’Anglaterra, pels canvis dels mètodes de cultiu i de les formes de gestió, més mercantilitzades. Durant els segles XVI i XVII, segons els indrets i el grau d’innovació, es succeeixen períodes de crisi i d'expansió. I es consoliden varis tipus de possessió de la terra a l’oest europeu, com ara l’emfitèutica.

     L’emfiteusi permet a la pràctica la propietat de la terra mentre es mantingui el pagament d’una renda fixa al senyor i la continuïtat de l’explotació. Passades algunes generacions aquestes rendes s’aniran perdent i recuperar-les serà difícil i conflictiu. L’evolució inversa es dóna a l’est del continent, en un procés oriental de refeudalització. Es produeix un enduriment del domini absolut i de la servitud fins entrat el segle XX, conformant-se una economia cerealística essencialment exportadora.

      El XVIII es de nou d'expansió demogràfica i dels cultius, amb la patata, la vinya o l'ús de plantes farratgeres. L'eliminació del guaret esdevé primordial per a una nova revolució agrícola. Augmenta la diferenciació social amb l’increment dels pagesos amb poca o sense terra, que esdevenen criats o jornalers. I es conforma un nou estrat de propietaris, antics pagesos emfiteutes, que concentraran explotacions i esdevindran un nova noblesa. En el nostre cas ho exemplifiquen els marquesos de Camps.

    Neguem la imatge idíl·lica de la vida laboral en el camp preindustrial, contraposada a la degradació de la proletarització obrera. També es pot pensar que els camperols no estarien d'acord en eliminar els drets col·lectius i en canvi els grans propietaris sí. Però no és sempre així. Hi poden estan a favor els que viuen de trossos o petites vinyes que els grans ramats malmeten. La decadència dels drets col·lectius sobre els prats origina de retruc un altre conflicte al desaparèixer el dret col·lectiu a les segones herbes.

     Hi ha la necessitat d'estudiar cas per cas, la diversitat regional és massa important. Les reformes agràries del segle XIX són transcendentals: redempcions, particions dels comuns, concentracions, desamortitzacions. Es vincula el fenomen a la dissolució del mode d'explotació cooperatiu. Els canvis jurídics empenyen a molts petits pagesos a la proletarització i els grans i mitjans a la propietat absoluta. El resultat és que el vell sistema de dependències es substitueix ara per relacions contractuals. 

    La millora constant de la tècnica culmina després de la I Guerra Mundial amb la difusió revolucionària del tractor, la recol·lectora, la munyidora i l’enginyeria genètica. És la industrialització de l'agricultura, basada en la innovació tècnica, la capitalització i la concentració sectorial i regional. A l'Europa Oriental s’experimenten processos de col·lectivització forçosa amb greus conseqüències econòmiques i socials.

    Durant el segle XX es multiplica la producció i la productivitat amb la irrupció d’una revolució química primer i una de genètica després, que fa disminuir sensiblement la fam al món, a costa, tanmateix, de greus problemes ambientals i sanitaris. I l’estructura social rural canvia per sempre amb l’expansió del capitalisme i la globalització, que generalitza un procés especular d’emigració del camp a la ciutat.

     El nombre d'ocupació en el sector agrícola davalla sensiblement i es generalitza la concentració, l'especialització i la mecanització. L'augment de productivitat comporta excedents agraris sotmesos a processos especulatius. Han augmentat les despeses i han disminuït els ingressos en un marc de competència deslleial de les grans distribuïdores, que es fan amb el control del mercat i del producte. Viure al camp deixa de ser rentable.

    La qüestió és si tenen futur les petites explotacions, si poden ser ecològiques i productives, si poden preservar el paisatge i l’estructura social. La qüestió és si podem seguir sense tenir en compte el camp, els productes de proximitat i la gent que hi viu.

Germans de Llengua

     Hi ha algun país del món on es pugui viure i treballar amb normalitat prescindint de la seva llengua i cultura?. Hi ha parts del territori català o sectors socials on tot i la diversitat existent es pot identificar una identitat pel que es parla i pel que s’escolta, pel tarannà i la tradició. En altres, tanmateix, hom se sent estrany en el seu propi país.

     A finals del segle XIX ja hi havia estudiosos que pronosticaven la fi en un període breu de temps de la llengua catalana. I el cert és què encara ha resistit. Catalunya esdevé una de les úniques nacions sense estat d’Europa amb llengua pròpia que tot i segles de marginació i persecució ha conservat l’idioma. Una llengua que s’ha normativitzat relativament d’hora, que s’ha emprat majoritàriament a nivell oral fins ben entrat el segle XX i en la qual s’han escrit belles obres mestres.

      Així, tot i les dificultats, la llengua ha subsistit i ha evolucionat perquè socialment no s’hi ha renunciat. El marc polític i institucional ha millorat, tot i les darreres sentències adverses pel que fa al català a l’escola. Aquesta tasca de la societat civil que ens correspon a tots, quan llegim, quan escrivim, quan anem al cinema o al teatre, quan estudiem o treballem, quan consumim, quan ens relacionem en definitiva, cal exercir-la amb amabilitat però també amb tenacitat. I a banda de la voluntat dels nostres representants de legislar a favor del català, cosa que poden fer, continua essent voluntat del catalanoparlants que la seva llengua sigui útil, per exemple, com a eina per a la integració dels nouvinguts.

     Viure en català significa poder comprar productes etiquetats correctament i veure pel·lícules al cinema en la nostra llengua, gaudir d’uns mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals, potents. Que la llengua catalana, a part de ser cooficial, sigui preferent a l’escola i a l’administració, perquè és la pròpia, es parli o no. I que per aquesta mateixa raó sigui estimada i respectada. És un patrimoni a preservar.

     Tot i això, parlar en l’actualitat de nació en termes decimonònics és una falsedat. No hi cap país amb o sense estat del món occidental que no sigui plurinacional, plurilingüístic i pluricultural. Un concepte de nació que lligui un territori i la seva gent amb una llengua i una cultura originàries com a únics elements és impossible. La nació existeix en termes històrics, simbòlics i per voluntat ciutadana.

       Les estructures polítiques europees i les relacions econòmiques internacionals, és a dir, la globalització, fan que la nació es volatilitzi. No podem forçar una societat a nacionalitzar-se si volem viure en pau i en democràcia. Ara és la nació la que s’ha d’adaptar a la societat que viu en el seu àmbit d’actuació. El nacionalisme no té per què ser una font de lluita i divisió, al contrari. Pot donar la veu a cultures i països que per la seva dimensió o circumstància històrica no la tenen o l’han perdut.

    Des del localisme no només es pot ser universalista, sinó que és la millor manera de ser-ho. Parlar català i intentar dinamitzar la nostra cultura no és estèril i antiquat, al contrari, és una aportació valuosa i genuïna a la humanitat.

      És important per a la nostra salut personal i col·lectiva poder sentir-nos d’algun lloc i si sabem construir una societat oberta i absorbent, ser català pot esdevenir un èxit. Però aconseguir que hom es senti fill d’un país i d’una història, es tingui el color que es tingui, la religió que es tingui, la llengua materna que es tingui, és una tasca apassionant i monumental. Per a molts fins i tot és impossible.

    En els moments en els quals Catalunya ha parlat amb una sola veu, sempre brolla una mena d’histèria col·lectiva a l’interior de les Espanyes. És un sentiment irracional, barreja de pànic i d’incomprensió.

     No deixa de ser absurd que Catalunya es pugui definir com a nacionalitat i no com a nació en el marc legal vigent. Potser és per la llengua i la cultura pròpies, o per una història nacional reconeguda, o pel pes econòmic, potser és un complex d’inferioritat o la memòria d’un passat imperial i d’un sentiment de grandesa mal entès.

     En tot cas la catalanofòbia és un fet des de fa molts segles, un sentiment que ens perjudica a tots nivells. I som nosaltres els primers que hem d’adoptar les actituds i les polítiques necessàries si volem esdevenir una col·lectivitat respectada i reconeguda. Catalanofília n’és el contrari. Estimar el país on has nascut, la llengua i cultura d’origen, la societat que t’ha acollit, és propi de ben nascuts.

La llibertat impossible

     La llibertat. Potser no ens posaríem d’acord amb el que significa. És possible ser veritablement lliures?. Néixer home o dona, en una família o altra, en un país, cultura, societat i religió o altre, amb un aspecte físic o altre, amb una genètica o altra, tot això ja ens condiciona d’entrada, sense comptar amb el conjunt de circumstàncies culturals, socials i econòmiques del temps que ens tocarà viure. Dependrà del tipus d’educació que rebem, de les capacitats que desenvolupem i també d’un component de sort.

     Potser es tracti de preservar l’autonomia personal i col·lectiva, respectar la pròpia iniciativa, la nostra forma de pensar i d’opinar, d’actuar, i que al mateix temps aquesta llibertat natural possibiliti a nivell col·lectiu la justícia social i la igualtat d’oportunitats, la convivència pacífica i el progrés material. I això sense malmetre la dignitat i la mateixa llibertat dels altres, i el respecte que devem al medi i a tots els seus éssers.

     La llibertat. L’ésser humà sempre l’ha perseguida, conscient o no del condicionant que implica ésser un animal social. Viure en comunitat comporta la necessitat d’una organització que la faci possible, i això ja l’impossibilita. Les diferents civilitzacions humanes han practicat distintes formes d’organització al llarg de la història, amb més o menys èxit i amb distintes nocions dels concepte de llibertat.

     Com va dir algú, el problema rau en que l’home és un animal moral abandonat, que es troba sol en un món amoral i condemnat a una existència finita, i que resulta que n’és conscient. Conscient de la seva tragèdia, per això es va inventar allò del pecat original. I sense oblidar que a banda d’éssers racionals també som emocionals. Les emocions i els sentiments, combinat amb la genètica i el raonament, ens fa uns éssers complexos que perseguim ideals igualment complexos.

    L’home esdevé un ésser conscient de que existeix, que necessita viure en comunitat per sobreviure, que s’ha de desenvolupar en una natura salvatge que no controla on només els que són capaços d’adaptar-se se’n surten. Un món canviant on els éssers competeixen per, literalment, menjar-se els uns als altres. I moltes de les societats humanes s’han edificat basant-se en aquestes violències, d’altra banda, naturals.

     L’home aspira a entendre un món que al mateix temps considera bell, conscient de la fragilitat de la vida. I no només aspira a preservar aquesta natura, que és la seva, sinó que aspira a una existència pacífica i benestant. I sense altres mitjans que ell mateix. Francament molt complicat. És el procés d’humanització, i s’han necessitat centenars de milers anys i moltes generacions perdudes. Però encara avui, amb mètodes més o menys sofisticats, els homes es dominen els uns als altres, com ens dicta el nostre instint.

     Hem fet camí, però en aquest sentit encara som en part salvatges. Si entenem el nostre origen natural, i l’acceptem, tot esdevé més fàcil i senzill. Serà més fàcil respectar la llibertat dels pobles, les cultures que conformen la humanitat, l’entendre el dret que tenen tots els éssers tenen a una existència digne, independentment d’orígens i condicions. Ser conscients de què som i d’on venim, situar-nos en l’essència, ens pot ajudar ser millor persones tant a nivell individual com col·lectiu.

     Deixarem de ser animals quan ho aconseguim i recuperarem llavors la llibertat que un dia vam perdre. Tanmateix ja no serà una llibertat natural, serà una llibertat pròpia dels humans. Però encara ens queda molt, moltíssim.

Oligarques

      Darrerament s’ha evidenciat més que mai el lligam que relaciona el poder polític, sigui democràtic o no, amb el gran capital. I això és el que està acabant amb el sistema i la paciència arreu del món. De fet ha passat en moltes altres ocasions a nivell històric.

     També cal dir que sovint el poder que s’ha reconstituït s’ha corromput per aquests mateixos lligams o d’altres de nous. No és estrany que els moviments socials siguin capitalitzats per interessos econòmics contraposats que instrumentalitzant el poble o gràcies a la seva mobilització, assoleixin el control social i econòmic perseguit.

     És ben sabut que la democràcia és el sistema de la burgesia, però de democràcies n’hi ha de moltes menes. I cada vegada més han estat les grans companyies que cotitzen en borsa i els taurons del sistema financer les que manipulen la voluntat política. És possible que això hagi passat sempre, però ara ningú s’esforça en dissimular-ho.

    Així observem com sovintegen les reunions públiques entre els representants polítics i els de les grans corporacions, salvaguardant els seus interessos i el futur personal dels que legislen només per a ells. Això malmet enormement la imatge dels nostres representants, que ja compten amb aquest suport per guanyar les eleccions. Sortir en aquesta foto pot satisfer molts egos personals, però contràriament al que manifesten molts polítics i tal com està el món, potser se n’haurien d’amagar.

     Són els polítics els que permeten els paradisos fiscals, els que permeten que una secretària pagui molts més impostos que el cap de la seva companyia, que moltes grans empreses tributin on vulguin i el que vulguin, que existeixin unes diferències indecents entre els salaris dels treballadors i els beneficis empresarials. Per no parlar dels bancs. Ho observem en els contractes laborals actuals, o quan paguem la factura de la llum, la benzina o els peatges, per posar uns exemples. Com és que essent tan pocs tenen tant poder?. Com és que la societat ho permet i ho tolera?. Qui beneficia en el fons, una manera de fer política que dinamita el mateix sistema?.

     Alguns d’aquests capitosts nostrats s’han confabulat ara per fer descarrilar els procés sobiranista. No pot ser que el poble manifesti lliurament la seva voluntat sense comptar amb els seus interessos. I no són pas més d’una vintena, però no hi estan acostumats. Aquestes decisions són seves, o almenys s’ho pensen. No els hi ho deixem fer aquesta vegada. I si hem de fer un país nou el volem socialment just, lliure i democràtic de veritat, orfe d’oligarques sense escrúpols i de polítics indecents.

Un missatge nadalenc original

     Durant vint anys hem viscut del deute, del crèdit i de fantasies. I de cop la realitat ens torna a posar a lloc. El benestar assolit esdevé un miratge. Ens adonem de la fragilitat de les bases amb les quals havíem edificat aquest somni. Ara resulta que no tenim prou diners per pagar les nòmines i garantir uns serveis socials, una educació i una sanitat dignes, a banda de pensions i prestacions. I que una bona part del pressupost s’ha de destinar a pagar els interessos.

     Com en una bola de neu, cada cop necessitem col·locar més deute per aconseguir la liquiditat necessària per fer funcionar l’estat i evitar que els bancs s’ensorrin amb tots els nostres estalvis. Però quan més endeutament contractem, més i més interessos hem de pagar any rere any, reduint cada vegada més la possibilitat de dedicar els impostos a les necessitats bàsiques dels ciutadans i no pas a la dels especuladors, que tenen tot el dret de recuperar les seves inversions.

     Responsabilitats?. En cap moment es plantegen. Qui i què ens ha conduit a aquest desastre?. No s’ha analitzat suficientment. Com sortir-ne?. Ningú ho sap. De moment anar tirant de deute per evitar el caos i ja es veurà. I d’entrada un retorn immediat a uns serveis socials precaris, pensions i prestacions mínimes, salaris baixos, feines inestables, els rics cada cop més rics, els pobres cada cop més pobres, la desaparició d’una classe mitjana incipient i d’un estat del benestar que tot just començàvem a tastar.

    Tornar enrere és duríssim. Aprendre a viure de nou en aquest marc serà dificilíssim d’assumir. Però ara el mercat és el món i mana el gran capital. I això ens empobreix a tots nivells. Com en èpoques passades, el sistema ho pot tot. Almenys fins que tornin a sorgir sistemes alternatius amb les trencadisses consegüents. Si el sistema capitalista no es regula s’autodestrueix, ja ha passat abans. Però el diner és molt curt de mires.

      Les festes de nadal són útils per a reivindicar el missatge de Jesús, que tampoc ha estat sempre el de l’església. I no pas per reivindicar el gran comerç. Humilitat, justícia social, comprensió, comunitat. Aprendre a viure amb senzillesa i a valorar més el poc que tenim. I creuar els dits per a que com a societat avancem cap a un món molt més possible. Però en el sistema econòmic imperant, la ideologia que l’embolcalla i el sistema polític que el sustenta, preparem-nos pel pitjor. Tard o d’hora serà inevitable el sorgiment d’un altre món, però pel camí es pot perdre i sofrir molt, com sempre. Sempre és útil recordar allò de qui oblida la seva història, està condemnat a repetir-la.

L’Espanya Industrial

      El municipi de Sants, bàsicament agrícola, tenia però tradició manufacturera. Aquest poble va experimentar durant el segle XIX una industrialització intensiva que juntament amb Gràcia, Sant Martí i Sant Andreu, el va portar a convertir-se en part integrant de la primera perifèria industrial de Barcelona. Pels volts de 1847 s’hi va instal·lar una gran fàbrica tèxtil, l’Espanya Industrial, que seria la més gran i moderna de Catalunya. 

     La necessitat d’utilitzar una altra energia que no fos la humana per moure les màquines portà a la implantació del vapor. La primera fàbrica que l’utilitzà l’any 1831 fou l’empresa Bonaplata, que a més de filats de cotó també produïa maquinària tèxtil. Precursora de la Maquinista, va ser incendiada en les revoltes de 1835.

     El vapor de l’Espanya Industrial fou constituïda a Madrid pels germans Muntadas, igualadins. El 1849 traslladaren la raó social a Barcelona on havien inaugurat una fàbrica a Sants, les instal·lacions de la qual foren les més modernes de l’època. La fàbrica es dedicava als filats i teixits de cotó i experimentà una constant innovació de maquinària. Símbol de la industrialització catalana, el 1860 donava feina a uns 1170 obrers i va esdevenir epicentre del moviment obrer.

     Arribà a ser la primera societat cotonera de l’Estat espanyol i les seves accions assoliren cotitzacions molt elevades a la Borsa de Barcelona. Superà la crisi de 1868, però la de 1880 feu patent la seva necessitat de reforma. El 1927 la família Muntades deixà la direcció de l’empresa, que fou col·lectivitzada durant la guerra civil (1936-1939). Encara va continuar la seva activitat fins el 1969, quan la fàbrica fou tancada.

     Posteriorment, l’any 1985, l’espai que ocupava esdevingué un parc públic a tocar l’estació de ferrocarrils de Sants.

La puresa de sang

    La Contrareforma foren un conjunt de noves regles ordenades per l’Església catòlica durant el segle XVI per oposar-se a la reforma protestant arrelada a Anglaterra, Escandinàvia, Països Baixos i parts d’Alemanya. El concili de Trento (1545-1563) fou el motor d’aquest moviment, a instàncies de la monarquia espanyola.

     I és què la reforma protestant significava a nivell polític l’oposició al domini espanyol i l’inici d’un període de més de cent anys de guerres que delimitaren els territoris deslliurats del control polític i econòmic hispànic, i d’un ordre social que dificultava la revolució burgesa.

     La Contrareforma comportava la restauració de la Inquisició, la instauració de la censura, l’obediència a Roma, la creació de seminaris, l’elaboració del catecisme, la reforma i creació de noves ordres religioses i la imposició de l’ortodòxia religiosa. Aquesta és una època clau per entendre les causes de la decadència espanyola moderna.

    En aquests moments es publiquen a Espanya els Estatutos de Limpieza, que volen garantir la homogeneïtat social i la puresa de la sang. En situem a l'inici de les guerres de religió. A Trento s'està definint una ortodòxia que haurà de ser vetllada amb la constitució del Tribunal de la Fe, fet que el convertirà en un organisme polític.

     El programa contrareformista comença el 1560 coincidint amb l'inici del regnat de Felip II, amb la intencionalitat de fixar un paradigma sociocultural. Hi convergeixen els elements etnogràfics de la noblesa castellana i els valors religiosos de la Contrareforma, on el vell cristià esdevé l'arquetipus social.

     L'any 1492 no hi hagué una total expulsió dels jueus, sinó també una conversió. Sota la doctrina de la puresa de sang s'hi amaga un conflicte social subjacent, ja que els conversos enriquits, i necessitats d'habilitar-se socialment, havien comprat càrrecs i honors que els enfrontaran amb els grups socials que tradicionalment havien sostingut el poder. La vella noblesa usa instruments morals i religiosos per desautoritzar aquesta escalada jeràrquica, amb l'antisemitisme i l'exclusivisme racial com argumentacions.

     Però les necessitats financeres de la Corona feu possible obtenir el rang nobiliari mitjançant la compra. Això confrontarà les velles famílies a rics comerciants recolzats per xarxes de solidaritats. Eren els nous cristians, els conversos, els d'origen jueu. El procés coincideix amb una ofensiva per fer-se amb els consells municipals. L'acusació d'impuresa de sang i d'heretgia esdevindrà freqüent davant del Tribunal del Sant Ofici.

    Famílies de rellevància social, que ja no recordaven el seu origen jueu, quedaven exposades a l'escarni públic. A la ciutat, estructurada políticament en xarxes de clients i de patronatges, la divisòria vells-nous cristians es fa patent. I la virulència va créixer quan la diferència entre el pur i l'impur s’instal·là com a element simbòlic.

     El Tribunal, convençut de la culpabilitat herètica dels processats, practica el terror processal per aconseguir confessions en cadena, allunya qualsevol impediment o testimoni inadequat, destrueix probes i destorba l'acció de les defenses. L'espectre de l'heretgia justifica el procediment. La puresa condiciona la fe i no al revés.

     Els inquisidors utilitzen i permeten diverses estratègies per a fer aflorar els recels i les enveges, i les acusacions es multiplicaran en un ambient de gran confusió. L'alarma és general pels errors processals i les cremes de persones significades. Les declaracions de diverses persones, independentment dels mitjans utilitzats per aconseguir-les, confirmaven pels inquisidors l'existència de sinagogues.

    L'enfrontament arribà a la seva cúspide quan diversos dels denunciants demanaren la intervenció de la Santa Seu, la qual visitaren. Això va molestar molt a Felip II, atès que la Corona venia batallant diplomàticament amb Roma per la competència de les apel·lacions dels processats pel Sant Ofici. Aquestes denúncies van arribar al Papa Pius V, a qui se li presentaren els casos més significatius.

    Finalment la Corona acceptaria però que no podia ser que tants personatges principals fossin implicats i que moltes testificacions eren confuses i massa generals. També va revocar les sentències que implicaven les principals famílies i hagué de reconèixer el seu honor i fidelitat política

     Però la Contrareforma s’aplicava i es consolidava amb tots els seus efectes, que sumats al cost de la guerra a Europa originaria la ruïna dels territoris hispànics, inclòs el Principat. És l’origen de la decadència d’un imperi que s’acabaria perdent per unes maneres de fer, de ser i de pensar que encara avui hipotequen la viabilitat d’Espanya.