Un teatre a la consciència

     Un racionalista creu que l’home té algunes idees que ja són a la consciència abans de qualsevol experiència. En canvi alguns filòsofs, com Aristòtil, creuen que no hi ha res a la consciència que no s’hagi experimentat prèviament pels sentits. És l’Empirisme, i els seus filòsofs, principalment britànics, s’anomenen els ‘filòsofs de l’experiència’.

     David Hume, durant el segle XVIII, n’és el màxim representant. Un empirista vol obtenir tot el coneixement del món a través del que ens diuen els nostres sentits. No tenim idees innates, no sabem res d’aquest món abans d’haver-lo vist. Si tenim una idea que no es relaciona amb fets experimentats, és una idea falsa.

     Hume ordena totes les construccions filosòfiques anteriors i proposa retornar a l’experiència espontània del món. En la seva època, com encara avui, molta gent creia en els àngels. Però això no conté un raonament experimental i per tant és una imaginació. Les impressions són les sensacions immediates de la realitat externa. Les idees són l’elaboració mental d’aquestes impressions. I sovint la consciència forma idees complexes (com la de l’àngel) a partir d’unes idees simples que no tenen correspondència física amb la realitat. La consciència talla i enganxa diferents imatges simples per crear-ne d’altres de complexes, i això ens enreda.

      És així com Hume proposa un mètode d’anàlisi basat en la desintegració de cada idea per investigar de quina impressió prové i si s’ha compost d’una forma que no correspongui a la realitat. L’anàlisi és el mateix per a les lleis de la natura. El que veiem és un fet que passa després d’un altre, però no la causa d’aquesta successió.

      L’expectativa de que d’un fenomen en segueixi un altre és a la nostra consciència, no als objectes. I és el costum el que crea aquesta expectativa. Quan parlem de les lleis de la natura parlem del que esperem. Un nen no neix amb una sèrie d’expectatives de com és i de com funciona el món, no té idees preconcebudes, diferència dels adults. El fet que una cosa passi després d’una altra no vol dir que hi hagi necessàriament una relació causa-efecte.

     Hume no nega l’existència de lleis naturals indestructibles, però com que no podem experimentar les lleis naturals per si mateixes podem arribar a conclusions errònies. Les lleis naturals no són racionals ni irracionals, simplement són.

     Igualment els racionalistes sempre havien cregut en la capacitat de la raó humana de distingir entre el bé i el mal. Però per Hume la raó no determina el que fem i diem, sinó que ho determinen els sentiments. Actuar de forma responsable no depèn de l’ús que fem de la raó, sinó de la profunditat dels nostres sentiments vers els altres. Els nazis, per exemple, van matar milions de jueus amb idees ben clares.

     L’anàlisi que fa Hume de la consciència humana ja va ser exposat fa 2.500 anys a l’altra banda del món per Buda. Buda veia la vida com una successió ininterrompuda de processos mentals i físics que mantenen les persones en un estat constant de canvi.

     Molts racionalistes creien en una ànima humana immortal. Hume refusa la idea d’intentar provar la immortalitat de l’ànima o l’existència de Déu. Era, per tant, un agnòstic. Com en el cas de l’àngel, formem un concepte de Déu a partir de múltiples idees simples, com les de saviesa, intel·ligència o bondat. Sense aquestes idees simples no podríem haver construït el concepte complex de Déu.

    Així doncs la nostra consciència, el nostre jo, és un munt de percepcions diferents que canvien i es succeeixen amb rapidesa. La consciència és una teatre on apareixen successivament les diferents percepcions, on es barregen amb una infinitat de postures i variacions. És una màquina d’elaborar fantasies.