La festa dels espanyols
Les cròniques d'Índies són uns
documents que ens proporcionen una informació valuosa tant de la conquesta
d’Amèrica com del mateix món indígena. Són, per definició, una narració directa
i personal. El cas més paradigmàtic és el del frare Bartolomé de Las Casas,
recentment canonitzat. Una corrent històrica espanyola, molt interessada,
l’acusa de ser l’inventor d’una llegenda negra.
La seva crònica, presentada en un ordre geogràfic i cronològic, esdevé
una història de la conquesta. Afirma voler escriure una obra relativa al
genocidi indígena i la dirigeix a la mateixa Corona espanyola, a mode de
denúncia. No acusa mai directament a l’emperador Carles, a qui considera un
desinformat, però li demanda responsabilitats.
L'autor no fa distinció entre els diversos grups indígenes, els defineix
com a criatures pures, bones i innocents, igualment creades per la divinitat,
senzilles en qüestions materials. Recrea una estampa idíl·lica i paradisíaca,
sense conflictes interns. És l’origen del mite del bon sauvage de Rousseau.
En contraposició, els ocupants són considerats uns tirans, per la cruesa
i la violència de les seves accions, causants d’un veritable daltabaix
demogràfic. Els espanyols mataran sempre per la cobdícia i l'afany d'or, de
riqueses i poder. Es descriuen tota mena d’abusos, robatoris, decapitacions,
mutilacions, raptes, matances indiscriminades, tortures, violacions i fogueres
humanes, sense miraments d’edats o sexes.
Davant de tanta violència gratuïta les reaccions de defensa dels
indígenes són variades, com la fugida a les muntanyes o l’intentar
l'enfrontament, encara que sigui amb mètodes arcaics. El frare sempre trobarà
justa i justificable la revolta, encara que sigui contra cristians.
Els nouvinguts continuen la reconquesta peninsular a l’altra banda de
l’oceà, traslladant-ne les pràctiques i imposant la mateixa estructura social,
política i econòmica. Es recrea un món feudal de reis, senyors i vassalls al
bell mig d’un imponent xoc intercultural.
La crònica condemna els repartiments, on es separen les famílies. Els
homes s’utilitzen per a l'extracció de metall en les mines i les dones per a
cultivar el camp, sempre en condicions inhumanes. I és què els espanyols, com a
hidalgos que són, no han vingut
a treballar. Aquesta violència farà inevitable en la percepció indígena una
mala concepció del cristianisme i del procés d’evangelització.
L’autor qüestionarà la fe dels conqueridors, a qui considerarà una
representació del mateix diable. I condemna l’actuació de la justícia,
inexistent. En canvi afirma que els nadius, tot i no ser batejats, tenen el cel
assegurat. Reben als nouvinguts amb tota mena de menjars, serveis i comoditats,
or, metalls preciosos, dones i la seva pròpia servitud. Però a mesura que
avança la conquesta de territoris, augmenten en nombre i en maneres les
matances, amb varis milions de víctimes.
Bartolomé de las Casas proposava un model propi d'evangelització en
comunitats, contrari a les Encomiendas,
les explotacions dels ocupants. La tasca
la continuà com a frare dominic en la seu episcopal de Chiapas, on se l'intentà
allunyar de la cort, objecte de crítiques i desatencions.
Algunes comunitats de religiosos, amb molts esforços, aconseguiren
convèncer als nadius de rebutjar els seus ídols a canvi d'iniciar-se en la
evangelització, però molts acabaran esclavitzats. Això provoca l’assassinat de
religiosos i el fracàs de moltes missions. I és què els nadius són entabanats
per a pujar a bord d’uns vaixells denigrants. Viatgen en unes condicions
infrahumanes i són venuts com a simples objectes.
La transcendència immediata de la crònica fou mínima. El coneixement del
text, manuscrit el 1542, es limità a l'àmbit de la cort i als dominics. A
partir del finals de segle XVI, introduïda des dels Països Baixos, n’apareixerà
una multiplicitat d'edicions impreses i traduccions. Llavors la crònica serà
utilitzada políticament per a la denúncia del genocidi i com una reacció
política europea vers la preponderància d’Espanya.
És això és que espanyols celebren cada 12 d’octubre i el que anomenen la
seva ‘fiesta nacional’. Un contacte de cultures pot ser ric i complaent, un bon
motiu de celebració. Però quan es produeix sota aquestes condicions és un acte
vergonyant.