Organitzar el territori
A l’Edat Mitjana Catalunya
s’organitza en comtats, i des del segle XIV en vegueries, que perduren fins que
es substitueixen pels corregiments castellans, després del Decret de Nova
Planta de 1716.
La
invasió napoleònica, el 1808, va comportar una reformulació de la divisió
política i administrativa tant del regne d’Espanya com del Principat. S’intenta
articular una divisió departamental tal com s’havia efectuat a França, però és
intranscendent per la manca d’una ocupació real del territori.
De
cares a preparar l’annexió de Catalunya a l‘Imperi francès, el 1812, Napoleó
dividia el nostre país en quatre departaments: el del Ter amb capital a Girona,
el del Segre amb capital a Puigcerdà, el de Montserrat amb capital a Barcelona
i el de les Boques de l’Ebre, amb capital a Lleida. Josep I havia decretat una
divisió del regne espanyol en 38 prefectures, confeccionada pel matemàtic basc
José de Lanz.
Paral·lelament, les Corts de Cadis aprovaren una nova divisió del
territori en províncies i Diputacions provincials, que haurien de substituir
les Juntes que s’havien format per organitzar l’aixecament contra els invasors.
Primer, de forma transitòria, serien províncies els vells territoris que
conformaven les Espanyes.
Així,
Catalunya constituïa el 1812 una sola província amb una única Diputació. El
1813 es projectà la divisió del país en dues demarcacions marítimes, les de
Barcelona i Tarragona, i una d’interior amb capital a la Seu d’Urgell. La regió
gironina quedava dins de la província barcelonina.
El
retorn de Ferran VII i de l’absolutisme, després de la Guerra del Francès,
significava l’anul·lació de la reforma. S’implantava de nou l’administració
territorial corregimental castellana. Amb el Trienni Constitucional i el
restabliment de la Constitució, les Diputacions es reinstauraven el març de
1820.
La
Diputació única catalana acabaria les seves sessions el 1822 per la nova
divisió. Un projecte de Felip Bauzà, junt amb l’enginyer José Agustín de
Larramendi, dibuixava les províncies de Barcelona, Tarragona, la Seu d’Urgell i
la creació de la de Girona, inicialment també inserida a Barcelona, respectant
així la seva tradicional capitalitat.
Ara que
està en debat l’organització territorial de Catalunya, amb l’objectiu
d’eliminar les províncies i substituir-les per les vegueries, és un bon moment
per veure com va anar tot plegat fins que la ciutat Girona aconseguí una
província amb el seu nom, el 1822.
La
capitalitat de Girona no fou un gran motiu de discussió, si bé les seves
autoritats municipals en procuraren l’elecció. L’Ajuntament dirigia un escrit a
les Corts per tal de sol·licitar la capital provincial per raons històriques,
per l’heroisme mostrat durant la Guerra del Francès -l’argument principal- i
pel seu esperit obedient i constitucional:
“Que colocada esta ciudad en
un País central y ameno, se reputó siempre por la mas á proposito de ser
destinada á ser cabeza de un vasto Partido, que ha comprehendido por una serie
de siglos desde los Pirineos hasta una muy interesante y dilatada parte de la
Costa de Mar”.
“Salga de la tumba ese heroe jamas
bastante elogiado Dn Mariano Alvarez de Castro, y dirá senzillamente que los
Gerundenses, laboriosos y obedientes en tiempos de paz, supieron manifestar en
el de Marte embravecido, que su valor y heroismo en nada cedió al de los mas
valientes satelites de un tirano agigantado y opresor: la fama postuma hará con
más imparcialidad su apologia y recordará á las generaciones futuras que hubo
tambien saguntinos modernos, que con su constancia y desmiedo, supieron burlar
detras de muy debiles muros su orgullo y despotismo”.
“Sus virtudes cívicas lo elevan á un grado
indecible de superioridad: docil por naturaleza, obediente en quanto emana del
Gobierno, se presta gustoso á sus ordenes, obedeciendolas ciegamente, sin
alterarlas ni tergiversarlas, y gloriandose de haber sido uno de los primeros
de la Provincia que, á la par con su capital, se declaró por nuestro actual y
sabio sistema, que su marcha magestuosa por todos los medios que le dicta su
honradez y docilidad”.
No
s’hagué d’esperar gaire per saber la designació de la ciutat com a capital. Un
diputat a les Corts de l’antiga província de Catalunya, Genís Quintana, transmetia
oficiosament la notícia al consistori gironí, “sin que nadie se haya atrevido a
disputarle este honor”. L’Ajuntament agrairia a Quintana, artífex de la
resolució, els seus serveis:
“Con mui particular
satisfaccion ha rezivido el Aiunt. el oficio de V.S. de 10 del actual en que se
le felicita por haberse servido el Soberano Congreso decretar en el proposito
dia, sin la menor oposicion, que esta ciudad de Gerona sea la capital de la
Provincia de su nombre, cuia plausible noticia le ha llenado de contento pues
conoce desde luego los resultados ventajosos y felices que han de seguirse á
todos los habitantes de esta ciudad luego que exerza las funciones que le
pertenecen por el rango á que se la ha elevado”.
La
divisió provincial de 1822, la primera de l’estat espanyol, posaria les bases
de la definitiva divisió de 1833. La segona restauració de Ferran VII, el 1823,
significà de nou el retorn de l’antic sistema. Però després de la seva mort, i
en plena guerra carlina, els governs de la regent Maria Cristina de Borbó
endegaren la reforma.
Així, el
novembre de 1833 el secretari d’estat de Foment, Javier de Burgos, creava un
estat centralitzat dividit en 49 províncies. Aquestes rebrien el nom de les
seves capitals, excepte Navarra, Alava, Guipúscoa i Vizcaya. El projecte era
pràcticament el de 1822 amb alguns retocs, i el mateix decret agrupava les
províncies en regions històriques, però sense cap nivell administratiu superior
al provincial.
Aquestes
regions seran la base de les comunitats autònomes consagrades per la
Constitució de 1978, però les províncies són pràcticament les mateixes. Encara
ara aquestes són les peces bàsiques de l’organització territorial espanyola, la
base de les circumscripcions electorals (nombre de diputats i senadors) i les
unitats a partir de les quals es componen les autonomies.
El 1914
les províncies catalanes es mancomunaren i l’Estatut de 1932 establia una
primera divisió comarcal i regional. Fou formulada el 1936 per Pau Vila, que
creava 38 comarques agrupades en 9 vegueries. La seva validesa fou efímera,
atès que el decret de 1938 que suprimia l’Estatut i la Generalitat ens
retornava al model de 1833.
Els
estatuts d’autonomia de Catalunya de 1979 i 2006 preveuen una estructuració
territorial pròpia. Des de la llei de 1988 Catalunya es divideix en 41
comarques, que esdevenen la unitat bàsica de divisió territorial. Però des de
principis del segle XX es cerca un model d’organització adequat a la realitat
física i socioeconòmica del país.
En aquests
moments no hem tingut encara la capacitat política de perfilar un model
definitiu. La reivindicació de les vegueries és un clam social, però el debat
del seu nombre i límits, a més de la davallada de les finances públiques, han
causat fortes tensions territorials i la paralització de diverses iniciatives
legislatives.
En tot
cas, seria un error analitzar la instal·lació provincial només com un exercici
administratiu d’un estat centralista. Les Diputacions han estat unes
plataformes polítiques considerables. La seva importància rau en el
protagonisme que adquireixen en el model d’estat, el tipus de polítiques que el
centre imposa a la perifèria i en el fet d’esdevenir un objectiu a controlar
per a diferents grups socials i polítics.
És un misteri com els polítics es posaran d’acord per repartir funcions,
competències i recursos entre els ajuntaments, les comarques i els consells
comarcals, les vegueries i els consells de vegueries, la comunitat autònoma,
l’administració de l’estat i la província o províncies resultants de la reforma. Tanmateix ,
ja toca que ens organitzin el territori d’acord amb el que som, el que hem
estat i el que hem de ser.