El llenguatge de la por
Per a determinada ciència la nostra consciència és l’única entitat en nosaltres que mereix ser estudiada perquè ens salva de l’animalitat. La consciència ens sembla als humans un fet extraordinari, una manifestació de quelcom de diví amb la qual escapem de la bestialitat. Però és una arrogància creure que escapem de la natura i del destí de les coses biològiques.
La recerca de sentit i de bellesa no és el signe d’una natura que escapa de la seva animalitat, és una arma de desenvolupament. És la conseqüència d’un cablejat neuronal específic que no contravé l’animalitat, sinó que fa més suportables els nostres deures vitals. Som bèsties dotades d’una arma de supervivència.
Quantes generacions d’homes i dones, quantes i quantes vides conscients, per no parlar de les altres, no s’han succeït durant centenars de milers d’anys intentant sobreposar-se a la natura i vivint i morint en condicions terribles?. Té sentit, tot plegat, o no n’hi ha de sentit?. Tota obra de la naturalesa, lluny de ser la bellesa la qual canten els poetes, és una mare cruel i voraç que necessita alimentar-se de les criatures que va parint per continuar viva.
La natura no és més que el fruit d’una selecció natural on només ha sobreviscut el qui millor s’ha adaptat, en una lluita fratricida. Pensar ens ha fet sobreviure cada vegada en millors condicions, però a canvi també ens ha fet entendre el seu mecanisme assassí. I això no és pas incompatible amb l’existència d’un Déu o d’una força creadora.
El cristianisme ho explica mitjançant el pecat original i el càstig per desobeir un mandat de Déu, un Déu venjatiu. I fins que l’home no hi estableix una nova aliança no rep la seva misericòrdia. D’on procedeix aquest absurd sentiment de culpa, sinó de la por?. No hem de sentir culpa, ni vergonya, ni por d’entendre el nostre origen natural. Senzillament hem de ser capaços d’acceptar-lo. De fet, fa només cinc mil·lennis que la civilització existeix.
Els adults tenim amb la mort una relació histèrica quan és el fet més banal del món. Però entenem el que significa i això ens és insuportable. La vida transcorre en un no res de temps i som conscients de la seva fragilitat i excepcionalitat. El problema rau en que l’home és un animal moral abandonat en un univers amoral i condemnat a una existència finita. I no hi ha res que ens faci creure tant com la por, la por de perdre la vida i els nostres éssers estimats, la identitat, la posició social o les creences.
La fe, l’acte de creure en mites, ideologies o llegendes sobrenaturals, és conseqüència de la biologia. La fe és una resposta instintiva a aspectes de l’existència que no podem explicar d’una altra manera, ja sigui el buit moral que percebem a l’univers, la certesa de la mort, el misteri de l’origen de les coses o el sentit de la pròpia vida. Les nostres limitacions ens impedeixen respondre d’una manera segura a aquestes preguntes i generem com defensa una resposta emocional.
Certament, el primer pas per a creure apassionadament és la por. Quan ens sentim víctimes, totes les nostres accions i creences queden legitimades, per qüestionables que siguin. Els oponents deixen d’estar al nostre nivell i es converteixen en enemics. Deixem de ser agressors per convertir-nos en defensors. L’enveja o el ressentiment que ens mouen queden santificats, perquè ens diem a nosaltres mateixos que actuem en defensa pròpia. No n’hi ha prou que les persones creguin. El dogma ha de formar part de la pròpia identitat. Els qui el qüestionen es converteixen en els nostres enemics. Són el mal. I tenim el dret, i el deure, de lluitar contra ells.
Es pot creure en qualsevol cosa, en una religió, en un equip de futbol, en el lliure mercat, en la reencarnació. Fins i tot creure que no creiem en res, que és la credulitat més gran. Però la majoria de nosaltres ens definim per oposició a una cosa o a algú més que no pas a favor d’una cosa o d’algú. És més fàcil reaccionar que accionar. El que més atia la fe és un bon antagonista. És més difícil odiar una idea, perquè exigeix disciplina intel·lectual i esperit obsessiu. És més fàcil odiar allò que és físic, a qui donar la culpa, sigui un personatge individual o un grup.
Una de les funcions del dolent ha de ser permetre’ns adoptar el paper de víctima i reclamar la nostra superioritat moral. Hi projectem tot el que som incapaços de reconèixer en nosaltres mateixos. Com ens explica la Bíblia, n’hi ha prou de convèncer els que estan lliure de pecat perquè es posin a tirar pedres.
(Muriel Barbery, Carlos Ruiz Zafón)