La Pesta, la fam i la Decadència

     La Pesta Negra és una malaltia epidèmica que es coneix des de fa més de tres mil anys. S’estengué de l’Àsia fins a l’Europa Occidental durant els segles XIV i XV i a Catalunya va arribar el 1348. El seu nom i també el de la ‘mort negra’ deriven de les tres formes de la malaltia (pesta bubònica, pesta pneumònica i pesta septicèmica). En totes apareixen unes taques hemorràgiques de color fosc a la pell dels contagiats.

    La pesta bubònica fou el tipus més habitual durant la Baixa Edat Mitjana i principis de la Moderna, i la mortalitat dels afectats fou superior al 75%. Va devastar el continent europeu en un context de fam i males collites, fet que encara empitjorà la capacitat de supervivència de la població.

     Durant la malaltia apareixen bubons i els ganglis limfàtics de les engonals, les aixelles o el coll s’inflamen dolorosament. La malaltia es transmet a través de la picada d’algun dels nombrosos paràsits dels rosegadors, com ara les puces de les rates. Els símptomes són l’aparició de cefalees, nàusees, vòmits, dolor a les articulacions i febre alta. En els casos fatals la mort es produeix cap al quart dia.

     Sembla que la Pesta es va iniciar a les estepes de l’Àsia Central i que es va estendre a la Xina i a l’Índia, i que probablement foren els comerciants els que la portaren a Europa a través de Gènova, en vaixells provinents de Crimea i de Constantinoble.

    Des de llavors es produí una repetició constant i quasi decennal de l’epidèmia fins al 1523, i va desaparèixer gradualment després de 1670, data en què tingué lloc un darrer brot a Anglaterra. Però va romandre a l’Extrem Orient i encara avui dia existeix. Foren greument mortíferes les epidèmies de 1896 a l’Índia i la de 1910 a la Xina, que afectà també la costa oest dels Estats Units.

     L’any 1347 van tenir lloc les primeres manifestacions de la Pesta als regnes de la Corona catalano-aragonesa, que es van propagar amb rapidesa i amb intensitat durant l’any següent. El fet agreujava la situació endèmica de fam que es vivia des de 1333, dit ‘lo mal any primer’.

    L’inici de la decadència política i econòmica del país tingué lloc a causa de la terrible pèrdua demogràfica que suposà l’epidèmia i les seves successives reiteracions, l’abandonament dels conreus, el despoblament, la disminució l’activitat comercial i manufacturera a les ciutats i les greus tensions socials.     

     És difícil quantificar el grau de mortalitat, però sabem per exemple que Perpinyà va perdre el 60% dels seus metges i sacerdots, els més propers als contagiats. A les comarques gironines i d’Osona es van perdre dos terços de la població, a la ciutat de València moriren tres-centes persones en un sol dia, a la ciutat de Barcelona dels cinc consellers només en va quedar un i un monjo de Santa Maria de Ribas s’escollí ell mateix prior perquè era l’únic supervivent.

     Però després de 1348 les calamitats van continuar. Una plaga de llagostes va destruir els conreus el 1358. Entre 1362-1363 es produí l’anomenada mortaldat dels infants, un nou brot que afectà molt a la població infantil. L’any 1371 tingué lloc la mortaldat dels mitjans. La dansa de la mort que cada any es recrea a Verges té els seus orígens en aquests terribles fets.

    Hi ha masos que no es repoblaran fins al segle XVIII, els anomenats masos rònecs. Els camperols supervivents es van veure a la llarga beneficiats perquè van poder escollir les millors terres, però aviat començaria el conflicte d’uns remences amb uns Senyors que exigien el mateix nivell de rendes i condicions que abans. A Barcelona, l’ampliació de les muralles que feu construir Pere el Cerimoniós el 1359 (el Raval) va trigar cinc segles a ocupar-se per complet.

     Els alçaments produïts pel poble menut urbà, desesperat per la fam i la misèria, provocà conflictes amb els gremis i les classes benestants i els motins esclataren el 1391. El culpable de la crisi fou l’estranger i el diferent, personificat llavors en el jueu. A Barcelona, València, Ciutat de Mallorca, Lleida, Perpinyà o Girona, les revoltes comportaren la destrucció dels calls i la mort de jueus, víctimes de la por, la ràbia i la incomprensió. Un segle després serien definitivament expulsats.

     Per acabar-ho d’adobar, el 1427 la ciutat d’Olot fou destruïda per un terratrèmol, i l’any següent els terratrèmols afectaren a tot el país. A tot això cal afegir-hi els costosos conflictes bèl·lics en els quals s’havia embrancat el mateix rei Pere uns anys abans, i el els conflictes polítics i militars derivats de la fi de la dinastia catalana.

    Amb la mort sense descendència de Martí l’Humà, el 1410, s’entronitzà a Catalunya la dinastia castellana dels Trastàmares, que durant el segle XV s’enfrontà a la Generalitat i a la classe dominant en una guerra civil catalana, abans de la unió definitiva amb Castella. Tot plegat acabà amb la plena independència i la prosperitat del nostre estat medieval.

Vida, passió i mort d’un Estatut

    Per primera vegada en tres-cents anys, des de que s’aboliren les nostres constitucions el 1714, Catalunya feu lliurament una proposta d’encaix a l’estat espanyol. En aquesta ocasió ens van deixar fer, i era d’esperar que aquesta tasca històrica es resolgués bé.

     La primera formulació, vint-i-cinc anys enrere, redactada en plena transició després d’una llarga dictadura, es feu sota un control estricte i amb soroll de sabres. Són molts els que opinen que si aleshores haguessin sabut com anirien les coses, signaven d’immediat. I és què el futur era molt incert. Després aquell estatut no fou una mala eina, però esdevingué clarament insuficient per a les nostres necessitats.

    I no ho vam fer correctament. Després de dos intensos anys de debats fratricides, que van cansar molt a la ciutadania, el procés d’aprovació a Madrid de l’Estatut fou un desastre. I no només perquè el resultat no s’assemblà gaire a l’aprovat pel Parlament, com va passar als anys trenta amb l’estatut de Núria, sinó perquè eren molts els que creien que aquesta vegada sí. Que mai hi havia hagut un govern espanyol tan disposat a acceptar el que vingués de Catalunya. Evidentment, un miratge.

      La debilitat catalana en tota la negociació fou ben patent. Tots es van deixar portar per l’eufòria pensant ingènuament que el tràmit de les Corts estava fet. Però la retallada fou accentuada. Res de simples retocs. Si això és el màxim que ens pot donar l’estat en circumstàncies històriques favorables, és evident que caldrà actuar unilateralment. Es va perdre una ocasió extraordinària per més que s’intenti maquillar. Aquest no és l’Estatut per les generacions futures, diguin el que diguin.

     I es van guardar molt poc les formes. Es va suar molt per aconseguir el consens al Parlament. L’Estatut no valia la pena sinó era de màxims. El projecte va entrar a Madrid amb la mateixa força i unitat que va sortir de Barcelona. Però això va durar poc. Els socialistes espanyols no van transigir i els socialistes catalans van cedir. I llavors el pacte fruit d’una negociació a dues bandes entre Mas i Zapatero. Un pacte polític limitat a només dues formacions i dues personalitats. Però no es tractava de l’Estatut dels catalans?. I sis hores de sofà i tabac ho van resoldre. Per això no era necessari generar tantes expectatives. I llavors, per reblar el clau, cau el Govern.

     Després d’un lamentable espectacle polític, es dóna la paraula al desconcertat ciutadà. El vot en el referèndum d’aprovació de l’Estatut no és una tasca fàcil per a ningú. Els defensors del sí, o del vot en blanc, accepten implícitament el resultat de la negociació política i consideren que no es pot rebutjar un pas endavant en l’autogovern del país. Els defensors del no, del vot nul, o els abstencionistes, condemnen la negociació partidista i la rebaixa dels punts essencials del text.

     Altres, en canvi, no votaran perquè no ho fan mai i passen del sistema i dels seus mecanismes. En tot cas, el grau de participació és escàs, tal i com és previsible després de tanta instrumentalització. Almenys per primer cop en molt temps es tracten qüestions de fons en relació a l’autogovern. El debat serveix per observar els límits de l’estat autonòmic i el posicionament del ventall polític actual.

    I el sainet va prosseguir, llavors, als tribunals de justícia. Quan es va pensar la triple divisió de poders es feu per evitar polititzar la justícia. El poder judicial es configura, efectivament, com un poder independent al servei de la democràcia. El Tribunal Constitucional, com a intèrpret suprem de la Constitució, és independent de la resta d’òrgans i cal que gaudeixi de prestigi. Però quan els seus membres accepten participar en el joc polític sense que ningú els hagi votat, el poder immens que la societat els concedeix és malversat.

     Aquests juristes no podien més que considerar la plena constitucionalitat d’un text exageradament retallat en primera instància i aprovat després per les Corts Generals, el Parlament i referendat pel poble de Catalunya. L’estatut és un pacte polític de Catalunya amb l’Estat aprovat pel sufragi popular, i per tant no susceptible d’interpretació particular. El que no s’ha guanyat democràticament no es pot pretendre guanyar a les clavegueres.

     Què li restaria a Catalunya si el text fóra de nou mutilat, tornar a iniciar el procés?, reformar la Constitució?, enjudiciar als jutges?. I un cop més en la nostra història restem a l’espera d’una sentència. I després d’un llarg i desesperant període d’incertesa, un tribunal desprestigiat retalla el text i l’interpreta en contra de la voluntat i la dignitat del país. Més d’un milió de persones van sortir al carrer per reivindicar aquesta dignitat, al bell mig de miserables picabaralles dels nostres polítics. Però els plans B no existeixen i la cosa resta així. Una vergonya política que fa que la societat civil, desenganyada, s’organitzi al marge del sistema.

    Tard o d’hora s’haurà de donar la paraula als ciutadans de Catalunya perquè decideixin d’una manera clara i definitiva el nostre règim polític. Alguns partits defensen l’estatut de 1979, altres esmenar amb reformes l’estatut de 2006, altres l’estat federal, altres l’estat confederal i altres la declaració d’independència. Però una reflexió s’imposa en aquest debat. Cal dissenyar un model, un full de ruta i treballar tots, o els més possibles, en una mateixa direcció.

     Encara hi ha sectors que defensen que es podrà reformar la Constitució per adequar-la a les nostres aspiracions, però els fets en confirmen la improbabilitat. La història ens ensenya que el catalanisme ha intentat durant cent cinquanta anys modelar Espanya en va. I el catalanisme conservador, encara que es digui sobiranista, no deixarà d’intentar-ho. Però és Espanya la que no s’accepta tal i com veritablement és.

     Les enquestes mostren que un ampli sector de la societat espanyola prefereix un estat trencat a un estat plurinacional que és incapaç d’entendre. Els nostres interessos són cada cop més divergents i la desafecció és mútua. Allò de l’Espanya amable esdevé falòrnia, ella vol ser d’una manera i Catalunya d’una altra.

      Ara és el moment de decidir i que la nostra classe política estigui a l’alçada de les circumstàncies. És el moment de la societat catalana i de resoldre definitivament el que la història s’entossudeix en demostrar inevitable. Si no podem conviure plegats podem conviure separats en un marc europeu de fraternitat. Espanya ens hi convida.

Quan es perden els papers

    L’Arxiu Nacional de Catalunya és una institució creada el 1980 per la Generalitat amb el propòsit de concentrar, en un modern i pràctic edifici a Sant Cugat del Vallès, documentació relativa a les institucions i personalitats catalanes.

    Però durant un temps hi hagué simbòlicament unes prestatgeries buides que esperaven uns valuosos lligalls, els dipositats en un acte de guerra en l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, un exercici d’espoli en tota regla. Es tracta de documentació política de la Generalitat republicana, inclosa l’original de l’Estatut d’Autonomia de 1931, documentació privada i llibres de milers de catalans. Tot es va requisar a punta de pistola.

     El que era una qüestió tècnica en l’àmbit de la historiografia i un acte de justícia i reconciliació, la devolució d’aquests papers, i en la qual els historiadors més prestigiosos del món hi estaven plenament d’acord, es converteixen un motiu de discussió política interminable. Un espectacle lamentable.

     Per molts, a l’interior de les Espanyes encara hi ha vencedors i vençuts. Una ciutat tan culta i refinada com Salamanca, amb una de les universitats europees més velles i prestigioses, considerà aquesta petició com un acte més d’insolidaritat. I no només això. Per alguns la devolució fou com perdre setanta anys després la guerra i desmerèixer la conquesta de Catalunya.

     El més trist de tot plegat és que fou necessari un xantatge polític per al retorn dels papers. Si el partit del govern no hagués necessitat en el Congrés els vots d’un partit català potser no haguessin tornat, tot i el magnífic treball de la Comissió de la Dignitat i la pressió nacional i internacional de reconeguts intel·lectuals.

     Amb tot, i més d’una dècada després, la devolució encara no es completa. Tots els ministres afirmem que sí però és que no. Els terminis s’han incomplert repetidament i les reticències continuen. Els primers documents sortiren un dia qualsevol de matinada, d’amagat, per la porta del darrera i en furgonetes de lloguer.

      En definitiva, un estrall monumental que ha durat anys i que només ha aconseguit més incomprensió. Aquí la responsabilitat i la dignitat política dels espanyols ha brillat per la seva absència. I és què només som espanyols pel que els interessa.    

Més que un Club

     Un luxe per una ciutat, per un país. Més d’un segle d’emocions i d’espectacle. Tradició esportiva, cultura futbolística en majúscules. I patriotisme. Victòria i derrota de Catalunya, selecció nacional, exèrcit d’un país, més que un club -encara-. Promoció i projecció nacionals. Llengua i cultura. De casa al món, universalitat. I un instrument d’integració impagable, valuosíssim.

    Una manera d’entendre la vida, un mètode filosòfic, un estat d’ànim. Un mirall del que volem ser i el valor de tenir valors. Un esperit de lluita, una voluntat de persistència i un bon parell d’ous. Coratge, força, lluita, passió, il·lusió, respecte, seny, talent, el sentit de les coses ben fetes. La venjança de la història i la dels que sempre la perden. Una fàbrica de somnis.

      Sentir els colors. Un escut prodigiós al cor. La Moreneta i la creu de Sant Jordi. I una nova religió. Campions. Els més grans. Llegenda, com els herois dels temps antics. Barça de les cinc copes i Barça de les sis copes. Les Orelludes i el regne d'Europa. Les manetes. Copes i més copes, ben amunt. Museu. Enveja i admiració diguin el que diguin les males persones.

     La premsa d’aquí i ai, la premsa d’allà. La màgia de la ràdio. Pantalles gegants, cerveses i abraçades, anònimes. Eufòria desfermada, senyeres i petards. Visca el Barça i Visca Catalunya. Canaletes, Plaça Catalunya, Arc de Triomf i totes les altres places. Penyes i càntics. Voti, voti, voti. Olelé, Olalà, ser del Barça és el millor que hi ha. Rues i festa, llàgrimes de col·lectiva felicitat. Camp Nou, cent mil. Arreu, milions.

     Un crit valent i un nom que el sap tothom. Són molts anys plens d’afanys i molts kilòmetres. El soci i la culerada. Els ulls dels infants i la memòria dels que ja no hi són. Patiment, molt patiment, sempre. La mare que els va parir. Però el Barça i el futbol et torna el que li dónes, tard o d’hora. I ens fa més grans a tots.

     Gràcies. Un referent, cultura de Masia, cultura de país. Dignitat. Hem caigut, ens hem aixecat, hem tornat a caure, ens hem tornat a aixecar. I ho farem tantes vegades com calgui. El meu país és tan petit... però que gran que pot arribar a ser, tant si es vol com si no es vol. Barça, Barça, Barça. La victòria d’un poble.

Viatge a Itaca

     De fa uns anys els mesos d’estiu són dramàtics pel que fa a l’arribada a les costes canàries i andaluses d’embarcacions de tota mena, carregades d‘immigrants. Llavors la necessitat s’imposa a la pròpia vida. Surten de l’Àfrica negre i de tot el Magreb i fins i tot aspiren arribar a les costes malteses, gregues o italianes. Els vaixells de pesca que treballen a alta mar els rescaten perduts en la immensitat, vius i morts.

     La imatge dels estiuejants reanimant els nouvinguts amb les seves vitualles, els centres d’acollida col·lapsats, les autoritats desbordades i les tanques de Ceuta i Melilla redoblades, són només aspectes d’una crònica tant negre com vergonyosa.

    Les baralles a mort primer per embarcar i després per desembarcar, les dones que pareixen pel camí (de vegades per a ser forçosament acollides, de vegades negant els nounats al mar), els bots que no arribaran mai (quants cadàvers reposen en la foscor de fons?), els morts de fam, de set i de cansament, el preu abusiu del bitllet i la manca de futur a terra ferma, són fruit d’uns somnis tant fatals com impossibles.

     La negativa de molts països d’acceptar-los i les repatriacions forçoses, un cop saturada la capacitat d’absorció, són les polítiques adoptades en molts països receptors. De ben segur que hi ha alternatives possibles, però que fan els països emissors?. En són també responsables?.

      El desenvolupament d’Àfrica és una responsabilitat històrica occidental però també dels seus polítics. Fins fa molt poc aquests països no acceptaven convenis de repatriació i es desentenien de la nacionalitat dels refugiats. Es desentenien del control de les seves costes i de les màfies que fan possible aquests trajectes. Màfies que s’enriqueixen escandalosament i que els importa un rave de la sort dels viatgers.

     El control policial i les campanyes de conscienciació dels perills de l’aventura i de la realitat del primer món, més enllà del que es veu per la televisió, és una tasca de descontaminació que és responsabilitat també de les societats locals. Aquestes haurien d’estar interessades en regular un flux migratori ordenat i organitzat.

    No hi ha excuses per a la corrupció, la incultura, la mala gestió i el menyspreu pel valor de la vida, que són pràctiques que, tot i la pobresa, no es poden resoldre sense sensibilitat i voluntat.

     On i quan treballen, on i com viuen, en quin tipus d’habitatges, en quines zones i en quines condicions, quina és la seva renda familiar disponible, quines relacions hi ha entre les mateixes ètnies, quin grau d’integració presenten i desitgen, o quin drets i deures tenen i no tenen en relació a la resta de ciutadans, són aspectes claus per plantejar el full de ruta.

     Hi ha molta gent que ha vingut al nostre país atreta per l’eufòria econòmica dels darrers temps, una eufòria que els polítics, els bancs i els empresaris no han tingut l’encert de considerar-ne les conseqüències. Durant un temps el descontrol fou notable. Calia mà d’obra barata i en quantitat.

     Però totes les societats tenen una capacitat d’absorció i, si aquesta es sobrepassa, el desbordament afecta la qualitat de tots els serveis socials i, el que és més inhumà, els somnis del que s’han jugat la vida.

     Amb els éssers humans no es pot frivolitzar. Què farem amb el sobrant de població que l’economia no pot ocupar?. Podran altres sectors assumir-ne el nombre?. Podrà l’assistència social garantir la convivència i el benestar d’uns i altres, sense perjudicis?. Tornaran els immigrants a les seves comunitats d’origen amb les mans buides?. Marxaran a altres països europeus, tant o més en crisi que nosaltres?. I què farem tots plegats, sense crèdits fàcils, sense hipoteques assequibles, sense salaris decents i sense un treball segur?.

     De moment, és temps de prevenir i planificar, de controlar la immigració il·legal, de facilitar al màxim la integració i la convivència i de que tothom es consideri justament atès. I els que fins ara s’han enriquit a costa de tots, que no es rentin les mans amb la sang dels innocents.   

La violència del nostre temps

     La història de les societats també és la història del control i l'administració de la violència i de les guerres. La supervivència imposa l'abandonament de l'exercici de la violència individual, pròpia del nostre instint animal, i instaurar el monopoli estatal de la violència.

     L'estat nació fill de la Revolució Francesa (amb allò del poble aixecat en armes que es defensa a si mateix) significà el triomf d'aquesta institucionalització. A més s'imposa la condemna pública de l'ús de la força. Abans es practicaven les execucions en públic, a la plaça. Durant el segle XIX es conjuminen una nova normativa legal i una nova sensibilitat individual.

     La civilització no és però un fenomen lineal i progressiu. Existeixen contradiccions i regressions. S’ha definit el passat segle XX com el segle de la violència, però depèn de la perspectiva que utilitzem. Depèn de si observem la violència pública o privada. Si observem només la privada hauríem de rebutjar aquesta definició. La violència ciutadana ens sembla molt important però és menor a la d'èpoques anteriors. No és així però quan examinen la violència pública.

     En cap segle hi ha hagut tants morts. Al museu militar imperial de Londres hi ha un rellotge que no mesura l'hora, sinó el nombre de morts per minut. Les Guerres Mundials en cobreixen una bona part: 13 milions de morts en la primera i 50 milions en la segona. En canvi, la guerra més sagnant del segle XIX fou la Franco-Prussiana, on moriren 150.000 persones. Ja aleshores aquesta xifra es considerà impactant i es posaren en marxa mecanismes per afavorir la pau, com la conferència de la Haia de 1899. La pitjor batalla de la guerra Franco-Prussiana fou la de Sedan, que decidí la guerra, amb 26.000 morts. Però en la batalla del Somme, durant  la I Guerra Mundial, hi moriren 1 milió d’homes, 300.000 les primeres dues setmanes.

      No només la violència bèl·lica del segle XX ha provocat molt més morts i ferits, sinó que ha torpedinat el procés de civilització. La civilització implica la integritat i dignitat humana, i les trinxeres de la I Guerra Mundial mostraren fins a quin punt ens podem deshumanitzar: brutícia, polls, malalties, carronya, excrements, contacte i ús militar dels cadàvers en putrefacció. Aquest tipus de guerra no fereix només el cos, sinó també la ment i l'ànima. Veiem com apareix en el camp de batalla el soldat embogit, aquell que perd la memòria, la parla i la capacitat de reconèixer. I apareix la psicologia de guerra pels traumes, sovint irreversibles, que genera.

     El tercer element que marca la guerra del segle XX és la seva expansió territorial i social. Mai la societat civil havia estat tant implicada en els conflictes bèl·lics. Ja no és un país contra un altre, sinó una lluita d’ideologies polítiques, socials i econòmiques. Això comporta una lluita civil interna. La II Guerra Mundial ja no es practica a les trinxeres, i es produeix el bombardeig aeri de la població civil. Dels 13 milions de morts de la I Guerra Mundial, 9 eren militars. Dels 50 milions de la II, n'eren només 15. És la guerra total, l'aniquilació de la població. La culminació d’això fou les bombes atòmiques de Hiroshima i Nagasaki, on en pocs minuts moriren 200.000 persones.

     L'altre gran fenomen de violència pública del segle XX ha estat el genocidi. L’exemple és l'Holocaust, contra el poble jueu, però també ha estat el segle de les purgues estalinistes, el genocidi dels armenis pels turcs, els dels Khemers rojos o els produïts a l’Àfrica negra durant els recents anys noranta. Genocidis on han participat una part de la societat. Quina mena de natura, de cultura o d’educació ens hi han conduït?.   

     En paraules del professor G.Ranzato, en aquesta contradicció violència pública-privada, la monopolització de la violència pot disminuir-ne una i multiplicar-ne l’altra. La major garantia per evitar un mal ús d'aquest monopoli de la força és l'estat democràtic, el control del poble vers l'estat. Però això no és suficient. L'estat no genera violència del no res.

      Els homes tenen en el seu interior una necessitat de violència que s'interacciona amb l'estat, que en regula el sorgiment extern. Els alemanys no han estat els únics homicides. També ho foren els espanyols del segle XV al continent americà. No hi ha pobles maleïts, sinó un instint humà d'agressivitat. L'equilibri entre l'individu, l'estat i la societat és inestable, i s'han de controlar mútuament per a prosperar en pau.

El complex de Peter Pan

     La generació X és la de la postmodernitat, és a dir, la següent a la dels nens del franquisme, aquells que van créixer en plena postguerra. Sofriren la violència política del règim i, amb limitacions, visqueren l’edat d’or del capitalisme (els anys seixanta). Fou una generació que va saber-se divertir en un marc polític i social repressiu i un món que econòmicament evolucionava a marxes forçades. No tingueren una infància fàcil, ni potser feliç, però gaudiren de la il·lusió de propiciar un canvi de règim que els retornés les llibertats individuals i col·lectives arrabassades. I això és el que diferencia ambdues generacions. La primera visqué un temps on somiar era més fàcil i potser possible.

     El nou ordre polític i econòmic fixat per les democràcies neoliberals impossibiliten en nom de les mateixes qualsevol trastorn. Tot és absorbit i parlar en termes utòpics o revolucionaris fa xaruc. Així, avui és impossible viure fora del sistema. Per això és injust acusar a la generació X d’apolítica. El consumisme ha bombardejat aquesta generació des del mateix bressol. Ha estat educada per ésser la millor, en un món dominat per l’estètica del diner, la imatge i la competència. El temps que els ha tocat viure van molt de pressa i ells s’han adaptat al temps. S’han fet una cosmovisió irreal de la qual no volen ni poden escapar. Són joves que ja passen de la trentena que no saben fer-se grans. És el complex de Peter Pan.

     L’idealisme ha estat substituït per l’individualisme egocèntric. Tenen poca paciència per a la relació social. Molts no tenen parella i molts ni tan sols en volen. Per primera vegada la solteria deixa de ser un fenomen marginal per esdevenir la norma i apareix un nou tipus de família: la monoparental. Viuen fins molt tard a casa i quan aconsegueixen emancipar-se, si les precàries condicions de treball i el difícil accés a la vivenda ho permeten, ho fan per a viure sols. Molts disposen d'estudis universitaris però amb la paradoxa de no poder desenvolupar-se professionalment. Els hi havien inculcat que estudiant molt serien uns triomfadors i ara se senten estafats. Els seus progenitors tenen ocupacions i retribucions millors i difícilment aconseguiran viure millor que ells, per primera vegada. Ja passen de la trentena i no saben que fer amb la seva vida.

     Aquesta generació, que ha gaudit d’una infància feliç i de comoditats, es veu superada per les dificultats quan arriba a l’edat adulta. Abans els mals moments enfortien els caràcters i ara sembla que els debiliten. Mai com ara la depressió i l’ansietat patològica havien afectat tant. És la generació de la paroxetina. És un misteri esbrinar com i quan aquesta canalla aconseguirà reproduir-se i en quines condicions. Però de moment heus aquí el repte que se li presenta: lluitar contra el destí pel qual ha estat formada i vèncer. Pensar que un altre món és possible i necessari i dir ‘no’, no a un sistema que ens destrueix com a éssers humans.

La sèquia Monar

         El que constantment explica la història social i econòmica de Salt és la sèquia Monar, l'eix vertebrador de tot un sistema hidràulic. El seu origen toponímic és una contracció del mot 'molinare', que significa ‘complex d'un o més molins’. Això ja revela la seva voluntat de treball.

    La vila de Salt es caracteritza per la inexistència d'un nucli de població concentrat durant l’època medieval. Predomina un tipus de poblament rural dispers, tot i una certa concentració a l'entorn de l'església parroquial, la de Sant Cugat. Però serà aquest mateix rec i la seva aigua el que permetrà, gràcies a la instal·lació de fàbriques, la constitució durant el segle XIX de la seva trama urbana.

     L'activitat econòmica principal és inicialment l’agricultura d'horta, afavorida per una xarxa de canalitzacions que des de ben antic permeten un aprofitament intensiu dels recursos hidràulics que proporciona la sèquia. Igualment des del segle X tenim documentats molins (drapers, fariners, paperers, polvorers), martinets i fargues, en un nombre que evidencia l'aprofitament intensiu de l'aigua que es canalitza del Ter.

     Ja es documenten molins a Salt des del 988, quan Ermengaris deixa en el seu testament al monestir de Sant Pere de Galligans de Girona molins a la vila de Salt. Aquests molins ja havien de disposar almenys d'una resclosa, que mitjançant un canal conduís l'aigua del riu a una bassa, per possibilitar la regularitat del cabal. Els propietaris dels molins són ciutadans de Girona, com els Sitjar i els SantDionís, que tenen terres i masos a Salt.

     El primer traçat del canal es realitza amb Ramon Borrell, que regí el comtat del 993 al 1018. Actualment la sèquia pren l'aigua del Ter a Vilanna, travessa el pla de Bescanó i d'allà creua Salt i Santa Eugènia fins a Girona. Segueix paral·lel al riu i acaba desguassant a l'Onyar. Aquest traçat correspon bàsicament a l'ampliació de 1346 ordenada pel rei Pere III.

     El rec és una propietat reial que el 1358 es concedeix en emfiteusi a Berenguer de Riera i altres. Anirà passant per diferents mans fins que el 1620 Francesc de Cruïlles i de Sitjar el ven al comú de Girona, i amb ell els molins de Salt, Santa Eugènia i del Mercadal gironí. Es va perdre la prioritat d'ús del canal, el que provocà nombrosos litigis entre els pagesos de Salt i Girona, sempre amb resultat desfavorable pels primers.

     El canal té uns 6 Km de llargària, un cabal d'uns 10 m3/s, una amplada mitjana de 4,60 m i és de secció trapezoïdal. Al llarg del seu recorregut presenta un revestiment parcial. Al arribar al Güell queda cobert fins al desguàs de Girona. El seu funcionament es basa en el joc de recloses, comportes, forats, bagants i salts d'aigua.

     Del paisatge agrari saltenc en són bàsiques les hortes, on s'hi cultiven verdures i llegums, tot i que el més singularitza aquesta agricultura és el planter. En som uns dels grans productors de les comarques gironines. També cal fer referència a l'aprofitament de les plantes, com ara les canyes, els vímecs o les balques, i al paper del mercat com a punt de venda de tota la producció. D’aquí la celebració, cada tardor, d’una fira internacional del cistell, de gran èxit de productors i visitants.

     Respecte a la relació de l'aigua amb les manufactures, ha estat essencial per a la transformació de matèries primeres, com ara el blat, el paper, el ferro, l'aram, la llana, la fusta o els pous de glaç. Constatem el funcionament de molins fariners, molins paperers,  fargues i claveteries, serraries i pous de glaç en tota l'àrea del curs mitjà del Ter.

     S'observa com és l'aigua el que permet obtenir l'energia per a fer giravoltar les rodes de molí que fan farina del blat, el martinet que picarà el ferro o el paper, i la serra que tallarà la fusta. Es tracta de convertir aquesta energia hidràulica que prové de la sínia, en moviments circulars o longitudinals mitjançant sistemes d'eixos.

      En el segle XIX la manca de carbó autòcton obligà a les indústries tèxtils a instal·lar-se prop dels cursos fluvials, per tal de proveir-se d'una energia capaç de moure els telers. Salt, un poble de marcat caràcter rural, en serà un referent, amb la instal·lació de tres indústries tèxtils atretes per les possibilitats ofertes per la sèquia.

     L'energia cinètica que el rec proporcionava, i que abans es transformava en mecànica, ara es converteix en elèctrica, amb la qual cosa sobreviu als canvis que comporta la revolució industrial. Les empreses saltenques ja eren entre les quinze primeres catalanes a la dècada dels seixanta del XIX. Desapareixeran a les darreries del segle XX en el context de la crisi del tèxtil.

     Des de Vilanna fins a Girona trobem un munt d’instal·lacions que, com la creació del Pasteral el 1885, el primer embassament, permeten parlar d'una relació Ter - sèquia del qual en resulta el procés de transformació econòmica. Aquestes obres culminen amb la posada en marxa de les centrals elèctriques del Molí el 1924, i de Montfullà el 1928, que va permetre l'electrificació de les fàbriques. Aquestes centrals encara funcionen.

    Així doncs, l'evolució humana de Salt ens apareix lligada des de l'Edat Mitjana a la presència de la sèquia Monar, gràcies a l'aprofitament dels recursos hidràulics. El rec és un autèntic eix industrialitzador. Avui, que encara rega les hortes, i que en una petita part del seu traçat conforma un parc urbà que porta el seu nom, esdevé un patrimoni ambiental, històric i social a preservar.

El llenguatge de la por

     Per a determinada ciència la nostra consciència és l’única entitat en nosaltres que mereix ser estudiada perquè ens salva de l’animalitat. La consciència ens sembla als humans un fet extraordinari, una manifestació de quelcom de diví amb la qual escapem de la bestialitat. Però és una arrogància creure que escapem de la natura i del destí de les coses biològiques.

     La recerca de sentit i de bellesa no és el signe d’una natura que escapa de la seva animalitat, és una arma de desenvolupament. És la conseqüència d’un cablejat neuronal específic que no contravé l’animalitat, sinó que fa més suportables els nostres deures vitals. Som bèsties dotades d’una arma de supervivència.

     Quantes generacions d’homes i dones, quantes i quantes vides conscients, per no parlar de les altres, no s’han succeït durant centenars de milers d’anys intentant sobreposar-se a la natura i vivint i morint en condicions terribles?. Té sentit, tot plegat, o no n’hi ha de sentit?. Tota obra de la naturalesa, lluny de ser la bellesa la qual canten els poetes, és una mare cruel i voraç que necessita alimentar-se de les criatures que va parint per continuar viva.

       La natura no és més que el fruit d’una selecció natural on només ha sobreviscut el qui millor s’ha adaptat, en una lluita fratricida. Pensar ens ha fet sobreviure cada vegada en millors condicions, però a canvi també ens ha fet entendre el seu mecanisme assassí. I això no és pas incompatible amb l’existència d’un Déu o d’una força creadora.

     El cristianisme ho explica mitjançant el pecat original i el càstig per desobeir un mandat de Déu, un Déu venjatiu. I fins que l’home no hi estableix una nova aliança no rep la seva misericòrdia. D’on procedeix aquest absurd sentiment de culpa, sinó de la por?. No hem de sentir culpa, ni vergonya, ni por d’entendre el nostre origen natural. Senzillament hem de ser capaços d’acceptar-lo. De fet, fa només cinc mil·lennis que la civilització existeix.

     Els adults tenim amb la mort una relació histèrica quan és el fet més banal del món. Però entenem el que significa i això ens és insuportable. La vida transcorre en un no res de temps i som conscients de la seva fragilitat i excepcionalitat. El problema rau en que l’home és un animal moral abandonat en un univers amoral i condemnat a una existència finita. I no hi ha res que ens faci creure tant com la por, la por de perdre la vida i els nostres éssers estimats, la identitat, la posició social o les creences.

      La fe, l’acte de creure en mites, ideologies o llegendes sobrenaturals, és conseqüència de la biologia. La fe és una resposta instintiva a aspectes de l’existència que no podem explicar d’una altra manera, ja sigui el buit moral que percebem a l’univers, la certesa de la mort, el misteri de l’origen de les coses o el sentit de la pròpia vida. Les nostres limitacions ens impedeixen respondre d’una manera segura a aquestes preguntes i generem com defensa una resposta emocional.

     Certament, el primer pas per a creure apassionadament és la por. Quan ens sentim víctimes, totes les nostres accions i creences queden legitimades, per qüestionables que siguin. Els oponents deixen d’estar al nostre nivell i es converteixen en enemics. Deixem de ser agressors per convertir-nos en defensors. L’enveja o el ressentiment que ens mouen queden santificats, perquè ens diem a nosaltres mateixos que actuem en defensa pròpia. No n’hi ha prou que les persones creguin. El dogma ha de formar part de la pròpia identitat. Els qui el qüestionen es converteixen en els nostres enemics. Són el mal. I tenim el dret, i el deure, de lluitar contra ells.

     Es pot creure en qualsevol cosa, en una religió, en un equip de futbol, en el lliure mercat, en la reencarnació. Fins i tot creure que no creiem en res, que és la credulitat més gran. Però la majoria de nosaltres ens definim per oposició a una cosa o a algú més que no pas a favor d’una cosa o d’algú. És més fàcil reaccionar que accionar. El que més atia la fe és un bon antagonista. És més difícil odiar una idea, perquè exigeix disciplina intel·lectual i esperit obsessiu. És més fàcil odiar allò que és físic, a qui donar la culpa, sigui un personatge individual o un grup.

     Una de les funcions del dolent ha de ser permetre’ns adoptar el paper de víctima i reclamar la nostra superioritat moral. Hi projectem tot el que som incapaços de reconèixer en nosaltres mateixos. Com ens explica la Bíblia, n’hi ha prou de convèncer els que estan lliure de pecat perquè es posin a tirar pedres.

(Muriel Barbery, Carlos Ruiz Zafón)

Imperialisme Ecològic

     Un dia els pollastres es trobaren amb els kiwis, les ovelles amb els cangurs, els irlandesos van conèixer les patates, els pèl-roges els cavalls i els inques la verola. Avui molts homes de descendència europea ocupen diverses zones temperades del planeta, amb uns excedents alimentaris que dominen el mercat d'exportacions. En terres poc adequades no s'hi assentarà població europea, com la Xina o el Japó, de cultures massa closes, o l’Àfrica, impenetrable fins a la quinina barata i els rifles de repetició. No és el cas de les Noves Europes, on s’hi produeix l'exportació de tres tipus genèrics de forma de vida: males herbes, animals domèstics i agents patògens.

     Per la primera s'entenen les plantes agressives, oportunistes, incontrolables, que seguiran l'expansió europea i l'avançaran. Amb la introducció de ramats disminueix la flora autòctona i les plantes europees tenen via lliure per a desenvolupar-se. Darwin, per exemple, trobà zones de carxofes silvestres impenetrables ni a cavall. El transport es fa amb vaixells, o en autoestop a la roba i a la pell dels animals. Resisteixen i es reprodueixen amb velocitat i gran nombre. Igual amb els animals domèstics, com ara el porc, de gran pes econòmic, que s’escampa fins a fer-se salvatge. També els bovins, que transformen l'herba en carn, llet, fibra, cuir i força de tir, abundants a Austràlia o a la Pampa. També s’estenen el cavall, l'abella, la gallina, el ruc, el gat, la vaca, i uns viatgers molt perillosos, els rosegadors.

     Els agents patògens figuren entre els més agressius. El cas del virus de la verola és espectacular, a part de les infeccions respiratòries o malalties disentèriques. Fou bàsica per acabar amb els Arawak de les Antilles, amb Tenochtitlan o amb el propi monarca Inca. Arriba als extrems del continent, escombrant les planures de Nord-Amèrica o el seu conus sud-oriental, on es destruiran grans cultures, i més tard a Austràlia i Nova Zelanda. Així, Colom i Cook forcen grans crisis demogràfiques. Les Noves Europes són zones sanes, aïllades, on habitaven pobles amb pocs elements patògens.

     Indis i blancs no serien més que dues onades d'invasors, la segona més tardana i major en nombre i complexitat. Però ara l'onada europea parteix de llocs contaminats per establir-se en espais més sans, perdent bona part dels agents patògens en els viatges transoceànics. D'aquí que l'home blanc no desenvolupi les seves malalties amb la mateixa intensitat. No així els nadius, separats milers anys del vell món i sans immunològicament.

    Després segueix una segona fase de colonització protagonitzada per civils i produïda en ple procés d’industrialització, on gràcies al vaixell de vapor emigren milions d'europeus entre 1820 i 1930. Això permetrà en diferents graus desenvolupar econòmicament aquestes noves terres i també la vella Europa, per l'alliberament de tensions socials, l'increment de les dimensions del mercat i l’obtenció de recursos naturals. Alfred W. Crosby, que desenvolupa l’assaig d'aquesta ressenya, posa les bases per a una nova interpretació històrica amb l’anàlisi de les causes, els efectes i l'èxit, d'un imperialisme ecològic europeu que un dia canvià el món.

Els veïns de dalt

     Amèrica fou pels europeus un somni de llibertat i benestar. Un nou món lliure de reis i senyors feudals, un territori immens i ric en recursos naturals que superava les limitacions físiques, socials i econòmiques d’una Europa classista i envellida. Déu oferia a l’home un altre paradís per tornar a començar.

     Però cinc segles després, ironies del destí, Europa representa aquest mateix mite per a milions de persones d’aquelles bastes terres. Què ha succeït?. Per què només el nord del continent ha reeixit i vol construir una muralla que el separi físicament del Río Grande cap avall?.

     La resposta potser la trobem en dues formes de colonització que generen societats distintes. I és què la colonització ibèrica constituí una implantació cultural sobre la qual actuarà el colonialisme anglosaxó, que esdevé la causa de la seva dependència actual. A l’iniciar-se l’expansió colonial al segle XVI, espanyols i portuguesos traslladen a Amèrica les formes de producció i d’organització social existents a la península: 'encomiendas', latifundis, senyorius, control gremial de la producció artesana, un seguit d’influències posteriorment negatives.

     A l’igual que ho feu amb les terres conquerides als musulmans, els monarques hispànics continuaren la repoblació peninsular a lo grande. Al bell mig d’un genocidi ètnic i cultural es crea una sistema d’explotació amb una clara funció exportadora. Es valoren les extraccions mineres i les activitats agropecuàries monopolitzant el comerç i marginant la producció de manufactures. En la direcció d’aquesta explotació aviat s’incorporarà la població criolla, els descendents de la població blanca.

    Amb el pas del temps, el creixement demogràfic del segle XVIII i la crisi de la monarquia hispànica determinen la ruptura del sistema, però no per a canviar-lo. Els criolls i els mestissos aprofiten el buit de poder per inventar-se una consciència nacional i independitzar-se. I així es produeix el canvi de protagonistes. El paper que desenvolupava Espanya es substituït per la Gran Bretanya al segle XIX i pels Estats Units al segle XX, mentre a l’interior dels nous estats les classes criolles assumeixen el control polític i econòmic.

     L’expansió dels EEUU s’inicia a partir de 1890, esgotat el seu creixement intern i conquerit l’Oest, amb la incorporació a la seva influència econòmica de Cuba, Puerto Rico i Filipines, les darreres colònies espanyoles. Aquesta influència serà hegemònica des de la Primera Guerra Mundial, quan el domini britànic es debilita per l’esforç bèl·lic i les exigències d’administrar el seu bast imperi.

     El neocolonialisme nord-americà es diferenciarà del britànic en el fet de no cercar tant productes primaris a canvi de manufactures mitjançant un estret control comercial, sinó en buscar la inversió en els sectors productius dels països dependents per al seu control directe. Els EEUU, rics en matèries primeres, necessiten espai per invertir la seva immensa capacitat financera i mercat pels seus productes. Així s’incorpora Iberoamèrica al seu sistema en funció de les pautes de consum dels veïns del nord.

     La crisi de 1929 va afectar aquestes relacions de dominació i els països més potents van pretendre trencar l’esquema. En la dècada dels trenta i quaranta es produeixen moviments populistes i països com Mèxic, Brasil o Argentina experimenten notables esforços d’industrialització. Però l’esclat de la Segona Guerra Mundial va acabar amb aquests intents i en reforçà la dependència. La postguerra va suposar pels EEUU una situació privilegiada de control econòmic no només a l’Amèrica Llatina, sinó també a Europa i molts altres països del món.

     Concentren els coneixements tecnològics i científics desenvolupats durant la guerra, que grans empreses apliquen en la producció per assolir eficàcia i productivitat. Es generen grans excedents d’estalvi que es col·loquen a l’exterior, iniciant un procés de colonització financera i monopolització a escala mundial. Això asfixia les possibilitats de desenvolupament dels estats dependents.

     En un món dividit en blocs, encapçalats pels vencedors de la guerra, EEUU i l’URSS, la resposta als anys seixanta i setanta és per molts d’ells l’alternativa soviètica. Això genera greus conflictes interns, guerres, dictadures ferotges de dretes i règims comunistes com els de Cuba. Però un cop esfondrat el bloc de l’Est, i vist l’èxit de l’índia i la Xina, retornen als anys vuitanta i noranta a l’Amèrica Llatina i l’Àfrica, sense èxit, les receptes neoliberals.

     I llavors, què?. Iberoamèrica, els països musulmans i l’Àfrica negra no tenen la potència política i demogràfica de l’Índia, la Xina, la Unió Europea o la Federació Russa, que desenvolupen els seus propis mercats. Només MercoSur sembla haver estabilitzat Brasil i el conus sud-americà, mentre Mèxic intenta pertànyer a l’espai nord-americà i canadenc. 

     En resum, el capitalisme necessita de grans mercats, i no precisament oberts. La dependència, la corrupció i un nacionalisme eixorc, polític o religiós, fa que la família humana tingui encara germans grans i petits, germans pobres i rics, amb totes les tensions socials que comporten si no s’estableix un sistema de comerç just.    

Voluntaris   

    Cal la regularització de la figura del voluntari, aquella persona que tingui l’edat que tingui dedica una part del seu temps lliure als altres. És una figura de gran significació social que no ha de pertorbar el mercat laboral ni substituir llocs de treball. Hi ha empreses i institucions que fins i tot d’això se’n aprofiten, un contrasentit digne dels temps que corren.

     Els voluntaris són éssers humans de totes condicions disposats a ser útils sense una contraprestació material, un fet d’allò més estrambòtic, i el nostre país n’és un referent. És un individu insòlit en una societat edificada per a deshumanitzar-se. En aquest sentit, no és cert que tots els joves s’hagin deixat enredar per la doctrina neoliberal de projectar un destí vital enfocat a l’èxit professional, l’enriquiment fàcil i la popularitat.

       Existeixen altres fórmules de realització personal més realistes que comporten una altra mena de productivitat. Tanmateix, tard o d’hora són molts els que han d’abandonar el voluntariat quan volen començar un ofici, pagar un habitatge o formar una família.

    Un altre grup social ampli de voluntaris és el de les persones que ja han deixat de treballar, i que tenen el temps, l’optimisme i la salut suficients per a voler continuar vivint. N’hi ha, però, que enredats pels mateixos d’abans consideren que ja han deixat de ser productius i, per tant, socialment útils. Llavors la vida esdevé sofà, televisió i banc del si no fos, en una espiral depressiva de degradació física i mental, fals benestar i estúpida autocompassió.

     I són els que tenen temps per oferir, el millor dels regals possibles, els que veritablement tenen la possibilitat egoista de sentir-se autèntics. La defensa de la natura, dels animals o del nostre patrimoni cultural, popular i arquitectònic, el transmetre a altres col·lectius el que s’ha pogut aprendre, l’auxili al malalt o al discapacitat en hospitals infantils o centres geriàtrics, encara que sigui només per acompanyar, la passió per la lectura i l’escriptura, la pintura o el teatre, per exemple, són només algunes de les activitats que es poden fer per ser feliç tot fent feliç.

     Els joves difícilment podran jubilar-se joves i en un marc econòmic globalitzat, cada cop hauran de treballar més i millor per a obtenir menys. La vida fàcil i còmode que el sistema els ha promès esdevé una fal·làcia i per primera vegada en molt de temps serà una generació que no viurà pas gaire millor que la dels seus pares, un fet que costarà sang, suor i llàgrimes d’assimilar.

      Així doncs, els que no tinguin la capacitat de cercar altres fórmules de realització personal estaran condemnats a la frustració perpètua i a la rebequeria autodestructiva de la cultura del no. Infelicitat, ras i curt. Aquests, i per desgràcia seran molts, seran els veritables inadaptats.