Les dues Revolucions
En paraules de Eric J. Hobsbawm, el món es va transformar entre 1789 i 1848 degut a una doble revolució, la revolució francesa, política, i la revolució industrial britànica. No és la història del món ni d’Europa, però aquests fets tenen efectes en totes les societats humanes.
Aquest període comportà la transformació de la humanitat més gran des de que es va inventar l’agricultura, la metal·lúrgia, l’escriptura, la ciutat i l’estat. Però tot això no significà el triomf de la indústria com a tal, sinó de la indústria capitalista, i no de la llibertat i la igualtat en general, sinó la de la ‘societat liberal’. És evident que un canvi tan profund no es pot comprendre sense citar la història d’abans de 1789.
Cal esmentar les dècades immediatament anteriors i que reflecteixen les crisis dels antics règims europeus, les monarquies absolutes. També la revolució nord-americana de 1776 com a precursora. I així ens hauríem de remuntar a la revolució anglesa del segle XVII, la reforma protestant i l’inici de la conquesta militar i explotació colonial del món pels europeus des de principis del segle XVI.
Les forces socials i econòmiques i els instruments polítics i intel·lectuals del canvi s’estaven gestant de feia temps. Amb l’aparició d’un mercat mundial es desenvolupa la burgesia i un Estat dedicat a sostenir el benefici privat. I l’evolució d’una tecnologia, una ciència i una ideologia basades en una creença ferma en el ‘progrés’.
La conseqüència més important per la història universal fou l’establiment del domini del globus per part d’uns quants règims occidentals. Davant els comerciants i fabricants, les màquines de vapor, els vaixells i els canons europeus, els vells imperis i civilitzacions del món sucumbeixen.
Però aquesta doble revolució no deriva simplement en el triomf d’una societat liberal. L’expansió porta en el seu interior la contracció, la reacció, és a dir, la revolució de la revolució. Així el proletariat aconsegueix en alguns estats establir la seva dictadura. Durant un temps el comunisme significà una alternativa però el 1989, dos-cents anys després de la revolució francesa de 1789 i amb la caiguda del mur de Berlín, aquesta opció que havia sacsejat el món s’esfondra.
És des d’aquesta òptica que cal analitzar les tensions que provoquen el brutal desenvolupament d’algunes societats, com la xinesa, o la crisi dels valors tradicionals de la cultura islàmica, arraconada d’aquest progrés. L’acceleració del desenvolupament tècnic i econòmic i la manca d’un sistema ideològic que sostingui aquest ritme de canvis, sumat als efectes socials del neoliberalisme i la crisi dels estats del benestar, fa que les societats occidentals es sentin amenaçades i mancades d’alternativa.
El desconcert i la inseguretat fa que coexisteixin tot tipus d’ideologies, velles i noves, que pugnen per imposar-se. Un munt de discursos dispersos i moviments de tota mena que podrien compartir cartell en qualsevol manifestació. Una humanitat que lluita a cegues per un futur que es presenta com un repte transcendental i que esperem que no esdevingui tràgic com tantes vegades ha succeït.