Quan es perden els papers

    L’Arxiu Nacional de Catalunya és una institució creada el 1980 per la Generalitat amb el propòsit de concentrar, en un modern i pràctic edifici a Sant Cugat del Vallès, documentació relativa a les institucions i personalitats catalanes.

    Però durant un temps hi hagué simbòlicament unes prestatgeries buides que esperaven uns valuosos lligalls, els dipositats en un acte de guerra en l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, un exercici d’espoli en tota regla. Es tracta de documentació política de la Generalitat republicana, inclosa l’original de l’Estatut d’Autonomia de 1931, documentació privada i llibres de milers de catalans. Tot es va requisar a punta de pistola.

     El que era una qüestió tècnica en l’àmbit de la historiografia i un acte de justícia i reconciliació, la devolució d’aquests papers, i en la qual els historiadors més prestigiosos del món hi estaven plenament d’acord, es converteixen un motiu de discussió política interminable. Un espectacle lamentable.

     Per molts, a l’interior de les Espanyes encara hi ha vencedors i vençuts. Una ciutat tan culta i refinada com Salamanca, amb una de les universitats europees més velles i prestigioses, considerà aquesta petició com un acte més d’insolidaritat. I no només això. Per alguns la devolució fou com perdre setanta anys després la guerra i desmerèixer la conquesta de Catalunya.

     El més trist de tot plegat és que fou necessari un xantatge polític per al retorn dels papers. Si el partit del govern no hagués necessitat en el Congrés els vots d’un partit català potser no haguessin tornat, tot i el magnífic treball de la Comissió de la Dignitat i la pressió nacional i internacional de reconeguts intel·lectuals.

     Amb tot, i més d’una dècada després, la devolució encara no es completa. Tots els ministres afirmem que sí però és que no. Els terminis s’han incomplert repetidament i les reticències continuen. Els primers documents sortiren un dia qualsevol de matinada, d’amagat, per la porta del darrera i en furgonetes de lloguer.

      En definitiva, un estrall monumental que ha durat anys i que només ha aconseguit més incomprensió. Aquí la responsabilitat i la dignitat política dels espanyols ha brillat per la seva absència. I és què només som espanyols pel que els interessa.