Per una nova concepció del món
Podem proposar una nova perspectiva històrica del nostre temps i podem usar de model la caiguda de la concepció medieval del món. Abans es solia enfocar la història a partir dels avenços tecnològics i les gestes de grans homes, i tot eren dates i noms. Però el que veritablement importa és la visió del món de cada període històric, és a dir, com pensava, sentia i vivia la gent de cada època. Si podem comprendre la realitat d’altres temps potser tindrem consciència de com l’experimentem nosaltres.
Per copsar la interpretació occidental de la realitat cal que ens remuntem un miler d’anys i resseguim el nostre pensament. A l’entorn de l’any mil comencen a formar-se els regnes que generaran la geografia política europea i la realitat és definida per l’Església, la veritable hereva de l’imperi romà. Aquesta institució crea una concepció espiritual de la vida, una realitat que instal·la a Déu com a centre de l’existència humana. Només cal veure la proliferació de l’art romànic al Pirineu.
En aquells temps hom pertanyia a un estament social per naixement, pel que un camperol, per exemple, seria sempre un camperol. Els eclesiàstics situen aquest home en una terra plana al centre de l’univers, rodejats per la totalitat del cosmos. Viure d’acord amb la doctrina eclesiàstica és guanyar-se o no la salvació. Només l’Església és la intèrpret oficial de les santes escriptures i l’encarregada de vetllar per al seu acompliment. Des de la vida o la mort, fins a una mala collita o la malaltia, és voluntat divina. Déu ho explica tot.
Però després d’algunes centúries, a l’entorn dels segles XV i XVI, el sistema trontolla. Apareixen les primeres dissensions internes i l’Església es divideix en el que s’anomena el Cisma d’Occident. Per la creixent corrupció i la violació dels vots dels mateixos clergues, com els de riquesa o castedat, culmina al centre i nord d’Europa una revolució encapçalada per Luter, el pare del protestantisme. Edifiquen una nova església nacional desvinculada de l’autoritat papal i basada en la idea de cada persona és lliure d’accedir a les santes escriptures i interpretar-les sense intermediaris. Això fa que el Vaticà perdi la hegemonia de definir la realitat.
Al voler comprendre el món sense supersticions els europeus ens adonem que vivim en un món desconegut. S’enceta l’edat Moderna i l’època dels grans viatges i descobriments. Quan Colom arriba a les Índies per l’Oest demostra que la terra és una esfera, i això no és pas anecdòtic. Els astrònoms evidencien que el Sol i les estrelles no giren a l’entorn de la Terra, sinó al revés. És el sistema de Copèrnic. Així la humanitat i el seu mateix Déu perden la centralitat.
Es busca un nou model de coneixement que s’allunyi de l’especulació i es cerca en l’anomenat mètode científic, on cal veure i experimentar la certesa d’un fenomen per tal de verificar-lo. Ara la concepció espiritual del món deriva cap a una concepció científica i materialista que s’imposa fins avui mateix. A mesura que el coneixement avança s’inventa i es fabrica a dojo, i la principal preocupació de l’home girarà a l’entorn del seu benestar material. Llavors el significat de la vida canvia.
Des de fa quatre-cents anys els científics assumeixen una actitud escèptica a l’entorn del que s’escapi del seu mètode. D’acord amb Newton, tot el que passa a la natura opera segons una llei natural, una causa física que només cal descobrir. L’univers funciona com una gran màquina que desconeixem i tot el que no tingui una relació causal és simple atzar. Però des d’Einstein i la física quàntica sembla que no tot és tan mecànic.
Avui no només les ciències, sinó en general la humanitat, viu un moment d’incertesa a l’espera que una concepció del món més àmplia i no tan tècnica, ens ajudi a dibuixar una realitat des d’una altra perspectiva més humana i espiritual, que no religiosa, i potser, fins i tot, desemmascarar un sentit i un Déu definitius.