Empresaris i país

     Avui, en temps de globalització i maximització del benefici, no té perquè ser contraproduent que l’empresari, que sempre ha rendibilitzat el fet de definir-se com a català per reivindicar la política industrialista que ha necessitat, defensi ara el país. L’empresari té una funció social de primer ordre, a tots nivells, i una responsabilitat històrica i moral amb la societat que un dia el va singularitzar com a tal.   

     Les condicions econòmiques globals han canviat, i amb elles també les tendències. Abans el mercat era l’estat, i és per això que des del segle XIX la burgesia catalana va treballar per articular un mercat peninsular. I va defensar sempre el proteccionisme, per evitar una competència que hagués malmès el nostre teixit productiu. Però avui el mercat és el món, existeix una moneda única europea i es plantegen unes infraestructures continentals que superen els límits estatals.

     Recentment s’ha intentat consolidar un lobby empresarial favorable ara a una política econòmica pròpia, fet que ens permetria aconseguir uns bons nivells de renda i benestar. L’empresariat català, que tradicionalment s’hi havia manifestant reticent, s’adona ara dels avantatges que pot comportar. Avantatges i interessos molt semblants als que ajudaren a sostenir i finançar el catalanisme.

     Una fiscalitat autònoma comportaria un alleujament de la tresoreria de les empreses, un augment de la inversió exterior i una millora de les nòmines dels treballadors. Igualment, amb pocs anys es podrien resoldre els dèficits en infraestructures, educació i sanitat, i augmentar també les pensions.

     Però quan hom observa que no és el català la llengua de les grans corporacions, que no inverteixen en la gestió de les nostres infraestructures, que no manifesten sentiment i estratègia de país en les seves inversions, o que instrumentalitzen uns polítics que llavors fan quedar en ridícul, uns polítics que sostenen el vell discurs de la tradició industrial com a pal de paller, augmenta el desconcert vers el rol dels grans empresaris.   

     Després de la dèria de la deslocalització, pròpia de la gran multinacional, ara sembla que la relocalització també té beneficis, almenys per a un determinat tipus d’indústria. No tot és el preu de mà d’obra. La proximitat, el cost del transport, la capacitació professional, la infraestructura, la societat que hi ha al darrera, en definitiva, també comporten l’èxit. Els grans països necessiten grans empreses i grans empresaris, però a la inversa també. És un contracte mutu de futur i un benefici per ambdues parts.