Viatge a Itaca
De fa uns anys els mesos d’estiu són dramàtics pel que fa a l’arribada a les costes canàries i andaluses d’embarcacions de tota mena, carregades d‘immigrants. Llavors la necessitat s’imposa a la pròpia vida. Surten de l’Àfrica negre i de tot el Magreb i fins i tot aspiren arribar a les costes malteses, gregues o italianes. Els vaixells de pesca que treballen a alta mar els rescaten perduts en la immensitat, vius i morts.
La imatge dels estiuejants reanimant els nouvinguts amb les seves vitualles, els centres d’acollida col·lapsats, les autoritats desbordades i les tanques de Ceuta i Melilla redoblades, són només aspectes d’una crònica tant negre com vergonyosa.
Les baralles a mort primer per embarcar i després per desembarcar, les dones que pareixen pel camí (de vegades per a ser forçosament acollides, de vegades negant els nounats al mar), els bots que no arribaran mai (quants cadàvers reposen en la foscor de fons?), els morts de fam, de set i de cansament, el preu abusiu del bitllet i la manca de futur a terra ferma, són fruit d’uns somnis tant fatals com impossibles.
La negativa de molts països d’acceptar-los i les repatriacions forçoses, un cop saturada la capacitat d’absorció, són les polítiques adoptades en molts països receptors. De ben segur que hi ha alternatives possibles, però que fan els països emissors?. En són també responsables?.
El desenvolupament d’Àfrica és una responsabilitat històrica occidental però també dels seus polítics. Fins fa molt poc aquests països no acceptaven convenis de repatriació i es desentenien de la nacionalitat dels refugiats. Es desentenien del control de les seves costes i de les màfies que fan possible aquests trajectes. Màfies que s’enriqueixen escandalosament i que els importa un rave de la sort dels viatgers.
El control policial i les campanyes de conscienciació dels perills de l’aventura i de la realitat del primer món, més enllà del que es veu per la televisió, és una tasca de descontaminació que és responsabilitat també de les societats locals. Aquestes haurien d’estar interessades en regular un flux migratori ordenat i organitzat.
No hi ha excuses per a la corrupció, la incultura, la mala gestió i el menyspreu pel valor de la vida, que són pràctiques que, tot i la pobresa, no es poden resoldre sense sensibilitat i voluntat.
On i quan treballen, on i com viuen, en quin tipus d’habitatges, en quines zones i en quines condicions, quina és la seva renda familiar disponible, quines relacions hi ha entre les mateixes ètnies, quin grau d’integració presenten i desitgen, o quin drets i deures tenen i no tenen en relació a la resta de ciutadans, són aspectes claus per plantejar el full de ruta.
Hi ha molta gent que ha vingut al nostre país atreta per l’eufòria econòmica dels darrers temps, una eufòria que els polítics, els bancs i els empresaris no han tingut l’encert de considerar-ne les conseqüències. Durant un temps el descontrol fou notable. Calia mà d’obra barata i en quantitat.
Però totes les societats tenen una capacitat d’absorció i, si aquesta es sobrepassa, el desbordament afecta la qualitat de tots els serveis socials i, el que és més inhumà, els somnis del que s’han jugat la vida.
Amb els éssers humans no es pot frivolitzar. Què farem amb el sobrant de població que l’economia no pot ocupar?. Podran altres sectors assumir-ne el nombre?. Podrà l’assistència social garantir la convivència i el benestar d’uns i altres, sense perjudicis?. Tornaran els immigrants a les seves comunitats d’origen amb les mans buides?. Marxaran a altres països europeus, tant o més en crisi que nosaltres?. I què farem tots plegats, sense crèdits fàcils, sense hipoteques assequibles, sense salaris decents i sense un treball segur?.
De moment, és temps de prevenir i planificar, de controlar la immigració il·legal, de facilitar al màxim la integració i la convivència i de que tothom es consideri justament atès. I els que fins ara s’han enriquit a costa de tots, que no es rentin les mans amb la sang dels innocents.