La història no s’ha acabat
Són molts els que s’oposen des de diverses orientacions al sistema. Però pocs ofereixen alternatives viables i pacífiques que evitin repetir els tràgics errors del passat. El més complicat és articular un sistema de relacions que faci compatible la llibertat individual i la justícia social. Certament, dos sistemes antagònics marquen durant el segle XX l’evolució del món: el capitalisme i el comunisme.
El primer, basat en el règim democràtic, ha primat al màxim d’individualisme i ha deixat a les forces del mercat la regulació de tots els aspectes de la vida, inclosos els essencials per viure amb dignitat. El resultat n’ha estat un món corrupte, inhumà i polaritzat entre rics i pobres. El segon, basat en un règim totalitari i de planificació econòmica, ha esdevingut un sistema repressiu a tots nivells i econòmicament desastrós.
Després de la II Guerra Mundial, a l’Europa Occidental, destruïda per l’enfrontament triple entre liberalisme, feixisme i comunisme, s’enceta una tercera via per resoldre aquesta divisió tràgica. Es tracta d’adoptar el sistema capitalista però amb intervenció estatal per tal de regular-lo. És en els països nòrdics on més es va desenvolupar i on més va reeixir l’anomenat ‘estat del benestar’.
Després de l’esfondrament del sistema comunista i en plena globalització, es considera insostenible aquest model i s’imposa la progressiva desaparició del qualsevol força reguladora del mercat. És el neoliberalisme. Així una classe mitjana en procés d’ampliació ara resulta que disminueix, en un acte de retrocés. Alguns esdevenen rics i uns pocs molt rics, i molts esdevenen pobres i cada cop més pobres. Hi ha molta gent que no pot seguir i que va quedant al marge del progrés i el benestar assolits.
Una tercera via tracta de compaginar l’esperit emprenedor i la lliure iniciativa amb la igualtat d’oportunitats, la justícia social i el dret de subsistir dels que no volen jugar aquest partit. Que l’èxit, el treball, la sort o els mitjans d’uns no signifiqui el fracàs, la dissort i l’empobriment dels altres, i a la inversa.
En primer lloc caldria radicar a nivell planetari els paradisos fiscals i limitar per llei a índexs raonables les fortunes personals. És una perversió que hi hagi multinacionals més poderoses que algunes nacions i que el sistema produeixi individus que no tinguin prou vides per gastar-se el patrimoni acumulat. Una riquesa que els confereix un poder inigualable.
Un únic món demanda un únic mercat i una única moneda, on totes les societats del globus hi accedeixin amb els mateixos mitjans. Això ho han de garantir unes veritables institucions mundials representatives de totes les sensibilitats humanes. Una ONU que imposi la declaració dels drets humans i una justícia universal efectiva, una adequada distribució dels recursos, la preservació de tots els ecosistemes i un nou model energètic que ens alliberi de l’energia atòmica i de l’explotació petrolífera. Un nou ordre mundial basat en únic exèrcit que impossibiliti règims corruptes i totalitaris i que asseguri la pau, la seguretat i el dret d’autodeterminació de tots els pobles.
L’estat ha de basar-se en una nou concepte de democràcia. Un sistema paritari i de llistes obertes que limiti la duració de tots els mandats, un sistema que impossibiliti i penalitzi la corrupció i l’enriquiment il·lícit. Un sistema que comporti el diàleg social i la plena participació en la gestió pública dels ciutadans, inclosa la dels pressupostos. Un poder polític independent del judicial però amb capacitat de controlar i distribuir l’excedent econòmic.
Un poder que proporcioni vivenda, treball, sanitat, educació i serveis socials i que limiti l’ambició, l’egoisme i la manipulació dels que volen imposar la seva visió particular i interessada del món. Un sistema de producció que estableixi una relació proporcionada entre salari, preus i benefici. Una societat que s’obligui a si mateixa a tractar-se amb igualtat de condicions. Una societat que s’eduqui en la importància dels sentiments i la justícia, no només en la vanitat i el materialisme.
Els Estats Units han aconseguit imposar el seu model econòmic, social i cultural, però a l’igual que a principis de segle XX aquests van desbancar Anglaterra, ara és possible que els substitueixin a ells com a principal potència mundial. Per articular un mercat cal seguretat i estabilitat jurídiques, unes mínimes infraestructures, una quantitat important de recursos naturals i quants més consumidors potencials millor. Anglaterra i la resta d’estats europeus van necessitar crear imperis durant el segle XIX per aconseguir-ho. Quan aquests van davallar, Europa s’ha vist en la necessitat d’unir-se. Els Estats Units van conquerir l’Oest i llavors, més subtilment, la resta del continent.
Però grans estats com l’Índia, Xina o el Brasil, i un cop superats obstacles de tipus culturals o ideològics, ja tenen dins el seu interior els recursos suficients per articular amb èxit els seus propis mercats. I un cop aquests estan constituïts, res de liberalisme a ultrança com van creure molts països llatinoamericans als anys vuitanta. Es tracta de protegir la pròpia indústria de la competència estrangera, de copiar el que fan els altres, d’importar coneixement i tecnologia, de produir més barat per a conquerir els mercats oberts, de consolidar les eines per a lluitar fora amb garanties.
El pas intermedi, pel que sembla, és la creació de grans zones econòmiques: Amèrica del Nord (Canadà, EEUU i Mèxic), Amèrica del Sud i Brasil (Mercosur), Europa, Rússia, Índia, Xina, Japó i els estats satèl·lits d’aquestes grans potències. Resten tanmateix dues grans àrees per constituir: la de l’Àfrica Negra, que comença a fer les seves primeres passes, i el conjunt de països islàmics, de moment els més reticents i endarrerits i en l’actualitat escudats en la religió. Però els diners no hi entenen de fronteres culturals i religioses, i els polítics i els exèrcits resten al servei del sistema.
Serà quan aquestes gran zones estiguin consolidades que culminarà la globalització, o dit d’una altra manera, el pensament únic. Si el model és el neoliberal, les desigualtats i les injustícies no desapareixeran pas i el planeta serà molt menys sostenible. Si no s’impulsen amb èxit les energies renovables i un canvi en les tendències consumistes, difícilment el món podrà suportar l’extracció actual de recursos i set mil milions de consumidors.
Un altre conflicte per resoldre serà el del repartiment del poder. Les noves grans potències reclamaran el protagonisme polític i militar que els pertoca. Aquesta mena de tensions i les curses d’armaments ja van causar diverses guerres a Europa, entre França i Alemanya, també a Àsia, entre el Japó i els seus veïns, i va estar a punt de causar-la entre els EEUU i l’antiga Unió Soviètica, abans que aquesta s’esfondrés pel fracàs del sistema econòmic socialista.
Caldrà veure si en un món multipolar s’imposarà la pau i la col·laboració, amb unes Nacions Unides que s’han de reformar per a ser veritablement representatives, i si els que fins ara ho han controlat tot tindran la cintura necessària per renunciar a part del seu domini i a la seva cada cop més discutible superioritat. Esperem que la història, que no descansa mai, ens sigui útil per evitar cometre els mateixos errors de sempre.