La Pesta, la fam i la Decadència
La Pesta Negra és una malaltia epidèmica que es coneix des de fa més de tres mil anys. S’estengué de l’Àsia fins a l’Europa Occidental durant els segles XIV i XV i a Catalunya va arribar el 1348. El seu nom i també el de la ‘mort negra’ deriven de les tres formes de la malaltia (pesta bubònica, pesta pneumònica i pesta septicèmica). En totes apareixen unes taques hemorràgiques de color fosc a la pell dels contagiats.
La pesta bubònica fou el tipus més habitual durant la Baixa Edat Mitjana i principis de la Moderna, i la mortalitat dels afectats fou superior al 75%. Va devastar el continent europeu en un context de fam i males collites, fet que encara empitjorà la capacitat de supervivència de la població.
Durant la malaltia apareixen bubons i els ganglis limfàtics de les engonals, les aixelles o el coll s’inflamen dolorosament. La malaltia es transmet a través de la picada d’algun dels nombrosos paràsits dels rosegadors, com ara les puces de les rates. Els símptomes són l’aparició de cefalees, nàusees, vòmits, dolor a les articulacions i febre alta. En els casos fatals la mort es produeix cap al quart dia.
Sembla que la Pesta es va iniciar a les estepes de l’Àsia Central i que es va estendre a la Xina i a l’Índia, i que probablement foren els comerciants els que la portaren a Europa a través de Gènova, en vaixells provinents de Crimea i de Constantinoble.
Des de llavors es produí una repetició constant i quasi decennal de l’epidèmia fins al 1523, i va desaparèixer gradualment després de 1670, data en què tingué lloc un darrer brot a Anglaterra. Però va romandre a l’Extrem Orient i encara avui dia existeix. Foren greument mortíferes les epidèmies de 1896 a l’Índia i la de 1910 a la Xina, que afectà també la costa oest dels Estats Units.
L’any 1347 van tenir lloc les primeres manifestacions de la Pesta als regnes de la Corona catalano-aragonesa, que es van propagar amb rapidesa i amb intensitat durant l’any següent. El fet agreujava la situació endèmica de fam que es vivia des de 1333, dit ‘lo mal any primer’.
L’inici de la decadència política i econòmica del país tingué lloc a causa de la terrible pèrdua demogràfica que suposà l’epidèmia i les seves successives reiteracions, l’abandonament dels conreus, el despoblament, la disminució l’activitat comercial i manufacturera a les ciutats i les greus tensions socials.
És difícil quantificar el grau de mortalitat, però sabem per exemple que Perpinyà va perdre el 60% dels seus metges i sacerdots, els més propers als contagiats. A les comarques gironines i d’Osona es van perdre dos terços de la població, a la ciutat de València moriren tres-centes persones en un sol dia, a la ciutat de Barcelona dels cinc consellers només en va quedar un i un monjo de Santa Maria de Ribas s’escollí ell mateix prior perquè era l’únic supervivent.
Però després de 1348 les calamitats van continuar. Una plaga de llagostes va destruir els conreus el 1358. Entre 1362-1363 es produí l’anomenada mortaldat dels infants, un nou brot que afectà molt a la població infantil. L’any 1371 tingué lloc la mortaldat dels mitjans. La dansa de la mort que cada any es recrea a Verges té els seus orígens en aquests terribles fets.
Hi ha masos que no es repoblaran fins al segle XVIII, els anomenats masos rònecs. Els camperols supervivents es van veure a la llarga beneficiats perquè van poder escollir les millors terres, però aviat començaria el conflicte d’uns remences amb uns Senyors que exigien el mateix nivell de rendes i condicions que abans. A Barcelona, l’ampliació de les muralles que feu construir Pere el Cerimoniós el 1359 (el Raval) va trigar cinc segles a ocupar-se per complet.
Els alçaments produïts pel poble menut urbà, desesperat per la fam i la misèria, provocà conflictes amb els gremis i les classes benestants i els motins esclataren el 1391. El culpable de la crisi fou l’estranger i el diferent, personificat llavors en el jueu. A Barcelona, València, Ciutat de Mallorca, Lleida, Perpinyà o Girona, les revoltes comportaren la destrucció dels calls i la mort de jueus, víctimes de la por, la ràbia i la incomprensió. Un segle després serien definitivament expulsats.
Per acabar-ho d’adobar, el 1427 la ciutat d’Olot fou destruïda per un terratrèmol, i l’any següent els terratrèmols afectaren a tot el país. A tot això cal afegir-hi els costosos conflictes bèl·lics en els quals s’havia embrancat el mateix rei Pere uns anys abans, i el els conflictes polítics i militars derivats de la fi de la dinastia catalana.
Amb la mort sense descendència de Martí l’Humà, el 1410, s’entronitzà a Catalunya la dinastia castellana dels Trastàmares, que durant el segle XV s’enfrontà a la Generalitat i a la classe dominant en una guerra civil catalana, abans de la unió definitiva amb Castella. Tot plegat acabà amb la plena independència i la prosperitat del nostre estat medieval.