Política de fireta

      Volem i necessitem polítics professionals, i una societat que exigeixi seriositat en la gestió dels assumptes públics. La crisi econòmica i la manca de finançament han delmat greument les tresoreries públiques, però també és evident que s’ha malversat molt. S’ha de poder actuar legalment contra els mals gestors, per democràtics que siguin. L’exigència de responsabilitats ha de ser una norma inherent del sistema.

     La sensació que la corrupció i la mala gestió és generalitzada, tingui el color polític que tingui, és altament negativa. La corrupció, tanmateix, no és pròpia de la gestió pública o d’una ocupació concreta, sinó del mateix ésser humà, en aquesta època i en totes les altres. I és en els sistemes lliures on millor s’hi pot fer front.

     Només un veritable poder judicial independent, que actuï amb contundència, i la denúncia ciutadana, pot desemmascarar als corruptes. Però els polítics també tenen eines i els ciutadans hem d’exigir-los que les utilitzin. Hem d’aconseguir que s’eliminin els paradisos fiscals, que s’obligui al sistema bancari a actuar amb transparència i que s’efectuï una investigació patrimonial exhaustiva a qualsevol individu, i família, abans i després d’haver ocupat un càrrec públic. 

     No pot ser retallar, apujar els imposts, executar hipoteques i predicar l’exemplaritat i permetre l’amnistia fiscal o el secret bancari. Cal acabar amb aquesta pràctica, per vergonya de més d’un que es presenta com a exemple i que viu impunement entre nosaltres. No pot ser que els corruptes dormin cada dia a casa seva.

      No pot ser que l’ocupant d’un càrrec pugi col·locar el seu personal de confiança, amistat o familiar en un lloc de treball remunerat públicament, o que es contracti obra pública sense l’escrupolositat legal necessària. No pot ser que s’utilitzi el propi càrrec per a benefici i avantatge personal. I el nostre país no està pas absent d’actituds, diguem-ne, indecoroses.  

     No pot ser que s’aprovin lleis de morositat per escurçar els terminis de pagaments als proveïdors i que els primers d’incomplir-les hagin estat les administracions. No pot ser que se signin convenis de grans reformes urbanístiques amb gran atenció mediàtica i al bell mig de greus problemes socials, quan no es poden o volen acomplir. No pot ser que es comencin carreteres i es deixin a mig fer.

     No pot ser que no importin els morts per deficiències d’infraestructures i que es paguin desproporcionats peatges. Hi ha carreteres que s’han pagat més de vint i trenta vegades. No pot ser que s’expropiïn terrenys per a obres públiques i que no es paguin les corresponents indemnitzacions. No pot ser que no s’executin inversions pressupostades any rere any.

    No pot ser que després de grans conjures per a la importància del nostre aeroport no tinguem poder polític per a gestionar-lo, i que després de fer bandera d’una companyia, i de varis milions d’euros, un dia qualsevol, una tarda qualsevol, després de vendre bitllets fins a primera hora de la tarda, els avions ja no s’enlairin. Llavors el sofert i menyspreat ciutadà, a punt de partir o de retornar, es queda amb el cul a l’aire. Potser un altre dia qualsevol, una altra tarda qualsevol, la paciència se’ns acabarà.

     Totes les grans crisis poden servir per transformar maneres de fer incíviques i immorals. Volem deixar de ser un país de pandereta i el replantejament social i econòmic al qual ens obliga la crisi en pot ser l’oportunitat. No es tracta només de blindar legalment el bon ús del diner públic, com ens hi obliga la Unió Europea.

     Es tracta que ens ho exigim nosaltres mateixos, es tracta d’un canvi cultural i de mentalitat, es tracta de requerir una major preparació per a qui vulgui ocupar un càrrec electiu, es tracta d’establir un codi ètic i de bones pràctiques que legalment sigui efectiu als tribunals. Es tracta de poder sancionar la incompetència, la ineficiència i la ineptitud.

      D’altra banda la ciutadania no ha de poder ni voler ser manipulable. És més, afirmaria que la nostra és una societat políticament adulta que veu amb sorpresa i desinterès algunes de les discussions que els grups polítics sovint interpreten. I a la fi és el poble qui amb l’exercici del dret a vot referma o castiga els governants.

     En l’actualitat ja no semblen possibles períodes perllongats de partits únics i majories absolutes. Cal consciència d’oposició i entesa de coalició. Els grans reptes que el present planteja i la societat demanda fan imprescindibles, ara més que mai, uns grans acords polítics i una acció conjunta i decidida en temes essencials.

      No pot ser que els Estatuts autonòmics no es respectin, que no es paguin els deutes i que no passi res perquè la llei no s’acompleixi. Per no parlar dels estatuts retallats primer per nosaltres mateixos i després pels altres, i de l’absència dels famosos plans B promesos. Els acords polítics, com l’Estatut, referendats per les Corts i la població, són per acomplir-los. No es pot mobilitzar per acabar frustrant. Això causa incomprensió i desil·lusió.

     Després de trenta anys d’autogovern, i un cop consolidades les institucions, ni tant sols s’ha pogut consensuar un sistema electoral propi o una organització territorial definitiva. L’espectacle del debat i l’aprovació de l’Estatut, i la següent negociació amb l’estat, o el debats continuats vers el finançament autonòmic, qüestions com els incompliments dels governs centrals, la situació de la sanitat, l’educació o la gestió de les infraestructures, per no parlar de la gestió de la crisis, malmet irremissiblement la confiança amb els nostres elegits.       

    L’any 2014 en farà tres-cents. Tres segles d’incomprensió, d’intents de centralització i d’homogeneïtzació, política i cultural, de menyspreu i de mal tracte econòmic. És una bona data per esdevenir una fita i és l’hora de la societat civil. Diverses iniciatives populars estan desbordant la tasca dels elegits i destapen les seves incapacitats, després de la desmotivació col·lectiva originada per actituds mínimes i frustrants.

     A Catalunya hi ha molts ciutadans, d’origen divers, que viuen íntimament el mateix desig de realització col·lectiva. La plena sobirania no és només un fet necessari per a la nostra subsistència i benestar, sinó un dret. Un dret històric, polític i social. I una voluntat de continuar sent, amb justícia i llibertat. Que els nostres polítics sàpiguen que al darrere hi tenen tot un poble.