Diguem No

    Sota el mot anti-globalització una munió de fauna composada per anarquistes, comunistes, socialistes, ocupes, catòlics radicals, verds, gais, tot tipus d’ONG, avis revolucionats, individus anònims i moviments d’Indignats, s’alça contra l’imperi del mercat. Després de la caiguda del Mur alguns deien que s’havia acabat la història, però són molts els que diuen no al pensament únic.

     Certament foren molts els que van creure que amb la caiguda del taló d’acer i la desintegració de la Unió Soviètica havia triomfat definitivament el règim neoliberal. A principis dels anys noranta els antics països de l’Est iniciaven un procés de democratització, el tractat de Maastricht creava la Unió Europea, els països llatinoamericans abandonaven els seus somnis revolucionaris i es sotmetien als dictàmens del Banc Mundial, la Xina i l’Índia assumien plenament el capitalisme i l’Iran semblava en fase post-islamista.

     En aquells temps no existien els eixos del mal i el somriure de Clinton i la revolució tecnològica dibuixaven un nou ordre mundial dominat pels EEUU i basat en el liberalisme polític i econòmic. El mercat ja es regularia tot sol i no calia cap mena de control econòmic o financer. La globalització havia de garantir la pau, la seguretat i el benestar al món sencer.

     Passats uns anys el cert és què el món està més fragmentat i estafat. Molts dels antics països socialistes, amb Rússia al capdavant, esdevenen mafiocràcies dominades per l’autoritarisme i la corrupció. La Unió Europea ha fracassat en l’intent de dotar-se d’una Constitució que ja no comportava una veritable unió política i social, i va inventar-se una moneda única sense projecte ni garanties. Es feu el mínim per a ser alguna cosa, però el temps sempre posa les coses al seu lloc.

      Els desastres naturals deixen al descobert la impossibilitat d’articular sistemes capitalistes viables en els estats centreamericans, mentre que la nacionalització, la demagògia i la gran potència brasilera dominen Llatinoamèrica, on els índexs de corrupció i violència són alarmants.

     Durant dècades l’administració nord-americana hi va impulsar i sostenir règims dictatorials de dretes. Després ha malgastat les dècades dels vuitanta i noranta amb receptes neocolonials recolzades per institucions financeres internacionals. Polítiques que han enriquit una elit corrupte i no han resolt la pobresa d’una població que perd la paciència. I apareixen les repúbliques bolivarianes.

     La Xina i l’Índia segueixen vies pròpies de desenvolupament capitalista de cares a convertir-se en potències mundials, ambdues nuclears. L’Islamisme creixent revoluciona tot el món musulmà. Apareix Al-Qaida i el terrorisme internacional commou l’Occident. El conflicte etern del Pròxim Orient, amb els intents fallits de pau entre israelians i palestins, s’agreuja i s’escampa per la regió.

      Només faltava el desastre monumental de la guerra d’Iraq, la fràgil ocupació de l’Afganistan o els intents d’Iran de produir armament atòmic. També alguns règims poc desitjables de l’Àfrica negra s’estabilitzen gràcies al petroli i les companyies que l’exploten, amb el suport d’estats occidentals. Al mateix temps dramàtiques migracions del sud cap al nord configuren noves i complexes realitats.

     Des de fa un temps, cada reunió econòmica internacional, com la Davos, ha concentrat a unes masses cada cop més insistents i dissidents. Els polítics es sorprenen i els filòsofs liberals carreguen les tintes. El ressò mediàtic aconseguit, molt aguditzat per la profunda crisi iniciada el 2008, fa aparèixer als ulls del món que no està tot dit. La pobresa i la justícia sempre s’acaben alçant encara que sigui per perdre.

      Està tot inventat?. S’ha acabat, en aquest sentit, la història?. Hom tendeix a pensar que sí, però la història ens ensenya que hi ha vies mortes poc explorades i que l’alternativa existeix. L’espècia humana no acaba de cercar un sistema social que asseguri, alhora, l’equilibri econòmic global, la justícia, el respecte cultural, la il·lusió de viure i la llibertat de l’individu.

      La nostra natura, tanmateix, és prou perfecta per aspirar a això?. El pitjor del nostre sistema, la democràcia neoliberal, és que la ‘revolució’, entesa com a capacitat de pensar millors alternatives, desapareix. És un forat negre. El concepte ha estat massa violentat, desgastat per semalades de sang i sofriments inútils. La història es venja dels pensaments dels homes i els seus errors incommensurables.

     Potser la funció social que fins ara desenvolupa l’estat no ha estat prou ben gestionada, però és obvi que es pretén assimilar la nova economia i la nova societat, denominada de la informació (que no de la comunicació), al liberalisme més tronat. La societat nord-americana és la del tres quarts. Només un quart de la població acumula bona part de la riquesa. Tradicionalment ha estat una societat més rica però més injusta, més desigual, amb uns nivells superiors de marginalitat i pobresa.

      La realitat s’imposa al somni, al mite, a la utopia i a la mentida. Hi ha gent, molta gent, que no segueix perquè no pot seguir. Molts són els que es queden pel camí i pateixen. Llavors es moren o es revolten. I sentim por i vergonya pel que passa. O no, que encara és pitjor. Per sobre de les ideologies existeix la dignitat de les persones. Però molts ciutadans sembla que no se n’adonin i ni que tan sols els interessi.

     Qualsevol sistema de creences polítiques, econòmiques o religioses que s’imposi a la voluntat de l’individu i que no contempli la igualtat d’oportunitats és un atemptat a l’existència. Avui només tenim temps de viure i prou, sense pensar. L’egoisme ens venç i la filosofia es mor.

     Estem doncs davant un repte crucial per la humanitat i no en som prou conscients. I el què és pitjor, tampoc es pensen solucions. Potser el problema és el de sempre. És absurd que hi hagin homes i multinacionals més rics que molts països i que milions de persones no tinguin un rosegó de pa per dur-se a la boca o el medicament que precisen. És una puta vergonya.

      La història no s’acabarà fins que no s’imposi un sistema que garanteixi alhora la justícia i la llibertat, un sistema que limiti la riquesa i que impossibiliti la pobresa, la ignorància i la corrupció, un sistema que faci sostenible ecològicament l’evolució. Mentre això no passi, quant sofriment i quanta destrucció veurem encara per l’estúpida vanitat humana?.