Quan s’acaba un Temps

     El desembre de 2012 s’acaba el calendari maia, o més ben dit, una determinada era. Més enllà de profecies absurdes relatives a la fi del món, potser caldria considerar si el que no s’acaba de veritat és el temps dels indígenes americans com a tals.

     De fet, ja en l’època de l’imperi espanyol els criolls (la població blanca descendent dels conqueridors) eren els propietaris de les comunitats indígenes, confinades social i territorialment. Els explotaven a títol privat en les hisendes i a nivell públic i oficial (tributs, treballs forçats, repartiments).

     D'aquí que en la invenció criolla de noves nacions s’hereti un indígena que demogràficament és majoritari, amb uns índexs que van del 70 al 90%, cristianitzat i tutelat en hisendes agrícoles, mines o hisendes d'obratges. Constitueixen una mà d'obra gairebé gratuïta i marginada del procés d’independència.

     Però no es pot afirmar que els indígenes americans tinguessin consciència de formar nacions en el sentit modern de nació política, tot i els intents de revitalitzar antigues solidaritats. Les nacions ètniques foren destruïdes per les reduccions que des del segle XVI els dividiren en pobles i grups sense respectar les bases d'antics grups ètnics.

     L’invent de l’estat llatinoamericà i l’ideari republicà implicà reinventar l’indígena. Així es legislà per transformar les comunitats indígenes en comunitats camperoles municipalitzades i fent-los ciutadans. Alguns sectors van intentar integrar-se en el model, participant en les primeres reparticions de terres comunals o reclamant relacions contractuals lliures. Però aquestes temptatives fracassaren aviat.

     L'estat quedà en mans de clienteles burocràtiques latifundistes i mercantils que acapararen el mercat de terres a expenses dels béns eclesiàstics desamortitzats i de les comunitats indígenes. Els joves estats, precapitalistes i insolvents, confrontats a la competència internacional i al progressiu endeutament extern, cediren els espais de poder regional i local a les elits criolles, i per la crisi econòmica que es prolongà fins el 1850 es restaurà un tribut indígena, que arribà a constituir el 80% del pressupost estatal.

     Així van subsistir les comunitats sense existència legal, com a excedents comunals de terra i de mà d'obra. De 1830 a 1930 aquestes nacions necessiten a l’indígena econòmicament però el rebutgen políticament. Per defensar les seves terres comunals utilitzen l'estratègia de reagrupar-se i per protegir-se culturalment es reinventen també com a tals, excloent-se encara més de la nació. El cúmul d'agressions i elements com les relacions de parentiu, els llinatges, els mites, els rituals o els aspectes de la vida quotidiana els enforteix.

     A l'entorn de 1880 aquestes repúbliques criolles es caracteritzen per una expansió de l'economia de mercat i una exclusió massiva de la comunitat indígena, civilment inexistent, empobrida i ignorada. Les revoltes, espaiades, no aconsegueixen formes de solidaritat que traspassin les fronteres del poblat. Front un estat-nació dèbil, els indígenes tampoc tenen èxit en constituir-se com a nacions alternatives.

     A finals del segle XIX l'evolució del capitalisme requerí la mobilització d'importants contingents de mà d’obra per als treballs públics, mines, ciutats en expansió i latifundis agraris exportadors. Això desarrelà importants contingents de proletaris indígenes. Comença a produir-se una diferenciació entre els nadius costumistes i els contractats.

      Llavors es produeix un moviment contradictori, un de conservador que defensa la comunitat tradicional i un que intenta reubicar l’indígena dins de la modernitat en marxa. Això accelera conflictes de generació i diferències socials. La mobilització indígena troba per primer cops aliats en el moviment obrer incipient, i es desenvolupa un sector mestís en expansió que comença a qüestionar la 'criollitat' de la societat dominant i la 'indigenitat' de la societat dominada.

     Però el 1920 l'elit criolla segueix en el poder, més oligàrquica que mai, i la majoria de la població indígena continua vivint en les seves comunitats amb el costumisme com a forma d'autodefensa. Només un 15% estava vinculada a les xarxes del capitalisme mercantil i industrial. Encara en molts indrets el 1960 els indígenes no eren ciutadans i estaven exclosos de la nació encara que en fossin la majoria.

     Durant el segle XX es troben respostes ideològiques per combatre la nació criolla en l'indigenisme, l'anarcosindicalisme, el marxisme i el populisme. I llavors es va gestant la reivindicació nacional indoamericana. Però aquesta resposta cau en mites històrics, com els de la homogeneïtat interna de la comunitat, el de la solidaritat interna, fraternal i igualitària, o el d'una nacionalitat moderna indoamericana factible de ser construïda a partir de comunitats rurals, desproveïdes dels mitjans necessaris per articular un estat.

    El segle XXI és el de la globalització. És el segle de la unió econòmica del continent, la superació de l’artificialitat de l’estat i la constitució d’una unió política i militar regional. Quin paper hi tenen els indígenes en la conformació d’aquest nou espai?. Hauran d’escollir entre l’assimilació final o la marginació total?. Podran o voldran salvaguardar la seva identitat i estil de vida?. Podran impulsar una alternativa pròpia al règim imperant?. Quin paper representaran ara en la creació d’una identitat iberoamericana que ja va intentar Bolívar fa dos-cents anys?. De moment, i com des de fa cinc segles, la història s’escriu sense ells. 

.